Crítica
SALVADOR CLIMENT SERRANO

La novel·la de no-ficció sobre la crisi financera

La novel·la de no-ficció 
 Sobre la crisi financera / EFE Zoom

El libro negro. La crisis de Bankia y la cajas és un llibre que hauria de llegir tothom en una societat cada vegada més manipulada i mancada d’informació objectiva i rigorosa. Ernesto Ekaizer trasllada aquesta objectivitat i rigorositat a la seva prosa, justificant cada aportació, com si fos un article científic, per tractar un tema que és tabú en la societat espanyola.

El llibre il·lumina l’esdeveniment econòmic més important que s’ha donat a Espanya en tota la història. Una mostra d’això és que: 1) Les caixes d’estalvis que tenien una història consolidada de gairebé 200 anys, i que representaven el 50% del mercat financer espanyol, han desaparegut; 2) 23 de les 45 caixes que existien el 2009 han estat intervingudes pel FROB i nacionalitzades, a més de quatre bancs: Banc de València, Banco Gallego, Banco Popular i Banco Pastor. El denominador comú de les entitats de crèdit nacionalitzades ha estat la seva mala gestió durant el temps que estaven intervingudes i, sobretot, la mala diligència en la venda; 3) Algunes d’aquestes entitats nacionalitzades, juntament amb d’altres que han rebut ajudes públiques, s’han utilitzat per instrumentalitzar ajudes amagades, fins i tot rescats encoberts a altres bancs i caixes d’estalvis. En aquest cas sorgeix la pregunta: per què a unes entitats se les intervé i a unes altres se’ls dona aquest tracte de favor? Destaca el rescat encobert de CaixaBank el 2013 per la compra del Banc de València. Altres casos són el Sabadell per la compra de la CAM, el BBVA per la compra de CatalunyaCaixa i d’Unnim, i fins i tot el Santander per la compra del Popular, en aquest cas amb el sistema únic de supervisió ja en marxa, cosa que indica que es continua el mateix camí que abans; 4) Només les entitats de crèdit que representaven el 6,75% dels actius no han rebut ajudes de cap tipus, ni s’han vist obligades a fusionar-se per sobreviure.

Pel que fa als diners, les entitats de crèdit van perdre per la morositat més de 250.000 milions d’euros en la crisi, a més de 18.000 milions que van amagar en les fusions que van passar directament a minorar el patrimoni sense passar per pèrdues, és a dir, prop del 30% del PIB espanyol. El llibre descriu molt bé el tipus d’enginyeria comptable utilitzat en aquestes operacions i per què es van fer servir.

Tot això, amb la complicitat de les empreses auditores, especialment Deloitte, i amb el consentiment dels que havien de vigilar perquè no es donés aquesta situació, especialment el Banc d’Espanya, i no els seus funcionaris, la CNMV, el ministeri d’Economia i el FROB, que al principi van consentir la bombolla immobiliària i després es va equivocar en les mesures proposades. I, tot plegat, amb el president del govern presumint en fòrums internacionals, el 2008, de la solidesa del sistema financer espanyol, cosa que demostrava el seu desconeixement de la situació real.

El llibre també explica molt bé el que col·loquialment denominaven les pepa (provisions específiques pendents d’assignació), un instrument impensable en una economia desenvolupada. I de quina manera aquestes provisions anormals van ser dissenyades i consentides pel Banc d’Espanya i, en el cas de Bankia, consentides en els comptes per part de l’empresa auditora Deloitte.

M’ha cridat l’atenció el currículum i les actuacions de Luis de Guindos, l’artífex dels dos decrets llei que van acabar amb Bankia. Per què dos en tan poc temps? ¿És que amb el primer no va aconseguir els seus objectius? Ekaizer revela un dels grans enigmes -el rol de l’FMI- en el desenllaç del cessament de Rodrigo Rato, el 7 de maig del 2012.

La instrucció sumarial pel judici de Bankia, que va començar el 26 de novembre del 2018, hi dona un aire de thriller. El narra de manera detalladíssima, i fins i tot inclou documents que no són al procés judicial. El nom d’un capítol ho resumeix molt bé: “ No son todos los que están, ni están todos los que son ”.