L’abril del 2014 la Universitat de Girona va acollir les lliçons de Giorgio Agamben que ara, fruit de l’aliança estable entre la Càtedra Ferrater Mora i l’editorial Arcàdia, ens arriben transcrites i editades. L’escriptor romà és un dels filòsofs més actius i incisius del pensament contemporani actual, autor de la monumental Homo sacer, en què, al llarg de nou volums (1995-2015), influenciats principalment per Arendt, Benjamin, Foucault, Heidegger i Schmitt, basteix una nova genealogia del poder a Occident, a partir de la crítica de la sobirania i de la relació entre dret i vida.

Arqueologia de la política és un epígon d’aquesta obra magna, centrada sobretot en la presentació i validació de la seva metodologia, i en l’anàlisi i exposició de la filosofia a l’hora de dur fins al límit certs conceptes. Des d’una retòrica exigent i en molts moments autoreferencial, Agamben ens ofereix algunes genealogies il·luminadores i subratlla algunes de les contradiccions de la política actual. Respecte de la metodologia, l’italià recorre a l’arqueologia per accedir als significats reals dels fets o conceptes a estudiar, superant interpretacions, canonitzacions i anacronismes. Aquesta “indagació històrica tracta no amb l’origen, sinó amb el moment d’emergència del fenomen”, del qual sovint queden ja poques restes i, per tant, moltes vegades fa que “tota arqueologia sigui sempre una ruïnologia”.

Poder i propaganda

Gràcies a aquest mètode, Agamben s’encara amb diferents conceptes que, per rescatar-ne el sentit original, l’obliguen a recórrer a la filologia i la filosofia gregues. Més enllà de les disquisicions erudites, la intenció última és mostrar-nos com “l’antropogènesi, l’esdevenir humà de l’home, està en curs” en tant que espècie però també com a individu i aquesta construcció és en bona mesura fruit de la transmissió històrica i de la paraula.

La centralitat del llenguatge s’evidencia fins al punt que, “si ens referim a la relació entre ordre i poder, l’arcà del poder no és la força física sinó la força de la paraula”. I és des d’aquesta certesa que assenyala el progressiu sotmetiment de la ciutadania en societats on creiem manar però en realitat només obeïm, on pensem que posseïm el paisatge i només el destruïm, on glorifiquem el consens sense entendre la virtut del dissens, on combreguem amb un poder que ja no necessita de la violència i en té prou amb la propaganda.

Feta la denúncia, la proposta és radical: una violència destituent, capaç d’endur-se per davant el poder constituït i mantenir-se en la indefinició i la llibertat.