La passió de la societat nord-americana per les històries reals, i en especial si són unes memòries contades en una primera persona valenta i honesta, va molt més enllà de la tafaneria. En un país d’arrels puritanes i alhora tan heterogeni, contar la pròpia història és la manera més efectiva de reivindicar-te com a individu, de donar a conèixer als teus compatriotes la comunitat -ètnica, cultural- a la qual pertanys i de contribuir a corregir, engrandir i enriquir la visió que Amèrica té d’ella mateixa. Això és el que ha fet J.D. Vance (Middletown, Ohio, 1984) amb Una família americana, unes memòries personals i familiars publicades el 2016 amb un espectacular èxit comercial i de crítica als Estats Units.

L’autor va néixer i créixer al si d’una típica família de hillbillies, un dels grups socials més desfavorits, marginats i ridiculitzats -són un clixé còmic o terrorífic en centenars de pel·lícules- dels Estats Units. Blancs de classe treballadora que, en origen, habitaven a l’Amèrica rural i que van emigrar en massa cap a les puixants ciutats industrialitzades del Midwest i els Grans Llacs, fa dècades que els hillbillies, també anomenats “escòria blanca”, viuen una penosa decadència. Deixats enrere per un món cada cop més globalitzat i robotitzat, viuen atrapats en una teranyina d’atur, pobresa, deixadesa moral, obtusitat, sectarisme i decadència física i anímica.

Vance relata la degradació, els errors, les dificultats i la violència, però també l’estranya tendresa, l’honor, la resistència i les lleialtats, de la comunitat de hillbillies on va néixer. Una virtut del llibre és que ho fa sense concessions, amb una precisió analítica exempta de sublimacions, afectuosa però mai sentimental. Una altra virtut és que, si bé ho critica gairebé tot del seu món i la seva gent, ho fa sense renegar-ne, amb una ràbia demolidora però constructiva, des d’una concepció severa -però neta de ressentiment- de l’amor.

Costa imaginar una infantesa i una adolescència més calamitoses que les de Vance: pobresa, una mare drogoaddicta que li canvia la figura paterna cada dos per tres, un ambient domèstic marcat per la crispació i la salvatgia... Els seus únics agafadors eren els avis materns -“el papaw i la mamaw”-, que li inculcaren, a pesar dels seus traumes i limitacions, el valor de l’esforç i la importància de l’educació. Això, i la disciplina amb què els marines el feren adult, són el que, contra tot pronòstic, va permetre a Vance de llicenciar-se en dret per la Universitat de Yale i muntar una família sana, estable i feliç, tot el contrari de la que ell va tenir.

És una història, per tant, que acaba bé. El que fa que el llibre sigui apassionant, però, no és com Vance supera les adversitats per assolir el Somni Americà, sinó la contundència amb què demostra les irresolubles deficiències tant de la societat americana com de la comunitat hillbilly. Sense oblidar la influència de la història i del context, Vance també dona una gran part de responsabilitat als seus familiars i veïns. D’ells, en diu que s’han deixat anar, que ja són incapaços de fer autocrítica, de treballar durament, d’assumir que les decisions que prenen marquen les seves vides. Fins i tot en diu que, desconfiadament conspiranoics -creuen que els mitjans de comunicació menteixen i que el govern federal els vol esclafar-, cada cop estan més desferrats del tronc sociopolític central d’Amèrica. No són unes memòries aptes per a l’esquerra bonista.

Escrites amb una prosa enèrgica i persuasiva, que narra fets i anècdotes més que no pas teoritza, Una família americana és una lectura ineludible per entendre l’Amèrica de les darreres dècades. També la de Donald Trump. L’edició catalana, ben traduïda per Albert Torrescasana, duu un pròleg instructiu i perspicaç de Jordi Graupera.