Crítica
M. ÀNGELS CABRÉ

Virginia Woolf ressuscitada

'El diario de Virginia Woolf. Vol I (1915- 1919)' de Virginia Woolf. Tres Hermanas. Trad. Olivia de miguel 613 pàg. / 17,95 € 'Els anys virginia woolf". La temerària Trad. Maria Antònia Oliver. 512 pàg. / 19,95 €

Virginia Woolf ressuscitada / EVENING STANDARD / GETTY Zoom

La informàtica avança com un llamp, i per això avui dia és possible saber quins són els autors més citats als treballs acadèmics, articles, etc. Un dels instruments que ho permet és el Google Scholar o Acadèmic. He comparat en aquest cercador les citacions de dues autores referents per al feminisme, Virginia Woolf (1882-1941) i Simone de Beauvoir, i la primera guanya per golejada: gairebé 300.000 per gairebé 90.000. O sigui que crec que podem dir que Woolf és l’autora més citada d’aquelles veus rellevants a les quals les feministes i els feministes encara escolten.

Aquesta vigència la demostra la nova edició dels diaris de l’autora britànica, que ha encetat enguany l’editorial Tres Hermanas en traducció d’Olivia de Miguel -Premio Nacional de traducció per la poesia completa de Marianne Moore; és a dir, amiga dels reptes-. L’edició es basa en la versió de la dona del nebot de Woolf, Anne Olivier Bell, i ve a reparar el caràcter parcial d’algunes de les anteriors, com ara la que als anys 90 va publicar Grijalbo a la col·lecció El espejo de tinta, dirigida per Laura Freixas.

Amb aquest primer volum no esporgat -dels cinc que faran el total- n’hi ha prou perquè Virginia Woolf begui molts més litres de te, que és una de les seves grans aficions. Arrenca l’any 1915 -amb un mes i mig de relat de vida-, es reprèn l’estiu del 1917 i acaba l’any 1919, passant, doncs, per l’esclat de la Primera Guerra Mundial, amb explosions incloses. Engloba també la tasca desenvolupada des de la Hogarth Press, l’editorial que l’any 1917 va posar en marxa amb el seu marit, Leonard: “Aquesta nit hem enviat els nostres primers exemplars, després de passar la tarda encolant i enquadernant. Quan hem acabat, ens ha sorprès l’aspecte tan professional que ens ha quedat; la rígida coberta blava ens agrada particularment. Després de sopar em llegiré el llibre d’una tirada per trobar-hi les possibles errades, però també per valorar-lo des del punt de vista literari” (10 de juliol del 1918). El llibre en qüestió és Preludi, de la seva estimada Katherine Mansfield.

L’escriptura, una gran dèria

Poca cosa sabríem de la seva relació amb l’escriptura, fins i tot en els més petits detalls, si no fos per ella mateixa, cosa que inclou la seva relació amb les plomes amb què escriu: “La degradació de les plomilles d’acer és tal que, després de tallar-ne i llimar-ne una tan bé com puc per donar-li forma, he de recórrer a una Waterman [una estilogràfica], encara que hi desconfiï profundament i no cregui en la seva capacitat d’expressar els pensaments més nobles i profunds” (24 d’octubre del 1918). Som davant d’una dona que va fer de l’escriptura la seva gran dèria, tal com diu una de les seves admiradores, Victoria Ocampo, a l’exquisit volum Virginia Woolf en su diario : “Treballadora acarnissada fins a emmalaltir, en lluita amb un organisme fràgil, del diari es desprèn, en primer terme, que l’art d’escriure va ser l’essencial d’aquesta vida consagrada a convertir-ho tot, gairebé inconscientment, en matèria literària”.

Els quaderns en què Woolf es va confessar van ser venuts per Leonard als anys 50 a la Biblioteca Pública de Nova York. Anys després se’n van afegir tres més i encara hi són, fins a trenta. Són, juntament amb els d’Anaïs Nin, els diaris més extensos de la literatura en femení del segle XX. Haurem d’esperar a l’últim i cinquè volum d’aquesta nova edició per saber alguna cosa de la seva novel·la Els anys, que va veure la llum el 1937 i que La Temerària ha editat en traducció de Maria Antònia Oliver, una autora i traductora ben solvent. Bona edició. Allà la nissaga dels Pargiter evoluciona durant mig segle i fa de la ciutat de Londres el seu escenari principal, de la mateixa manera que ho va ser per a la seva autora.