Critica
JAUME CLARET

Franquisme i catalanisme

'Sabotatge contra Franco' de Joan Safont. Angle editorial. 304 pàg. / 18,90 €

Franquisme i catalanisme / EFE Zoom

El franquisme va delmar fins a fer desaparèixer gairebé dues de les tradicions polítiques més arrelades a Catalunya: l’anarquisme i el catalanisme liberal. A més, la seva pervivència repressora durant quaranta anys va desconnectar una bona part de les forces de l’exili. I, malgrat tot, no va aconseguir silenciar les veus de resistència i d’oposició -singulars als principi, més col·lectives cap al final-, en què van destacar entre d’altres el PSUC i els seus companys de viatge.

Amb tot, difícilment podríem entendre el trajecte que va de la “negra nit” a la reivindicació de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” sense tenir en compte el paper jugat pels qui des del bàndol dels vencedors -per convicció, oportunitat o necessitat- i des de les files dels expectants es van incorporar a la tasca de “salvar els mots”, primer, i de l’oposició democràtica, posteriorment. Ras i curt, una part de la nostra tradició política actual sorgeix de l’humus franquista, més que no dels antecedents republicans o de la flama de l’exili.

La paradoxa, explicitada a l’aclaridor subtítol Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra, constitueix l’objecte del volum comercialment batejat com a Sabotatge contra Franco. A través de setze moments entre 1939 i 1975, Joan Safont ressegueix algunes d’aquestes genealogies: des de falangistes progressivament descolorits a cristians amb un creixent compromís social, passant per monàrquics cada cop més parlamentaris, plutòcrates desdoblats en mecenes contestataris i gent de cultura revoltada davant l’ofec nacionalcatòlic. Com recordava Manuel Vázquez Montalbán, tots ells esdevindrien, amb diferents intensitats, oposició al règim, atès que “ todo lo que no fuera comulgar con la verdad oficial y absoluta del franquismo se convertía en un hecho de oposición objetiva ”.

Aquesta intransigència incapacitava el franquisme per “distingir entre catalanisme polític i catalanisme sentimental”, tot ampliant progressivament la fractura entre la dictadura i una bona part de la societat catalana. Fins i tot alguns dels sectors més benestants, afavorits pels privilegis econòmics de la dictadura a canvi de renunciar a fer política, a practicar el seguidisme o a limitar-se a exercir com “a grup d’interès o influència política”, van acabar derivant cap a posicions crítiques. De fet, Safont fa pivotar el seu assaig sobre aquesta burgesia catalana, entesa en un sentit ampli, i els professionals liberals que sovint es trobaven a redós seu.

Amb tot, Safont no s’enganya. La reiteració de noms evidencia que els activament implicats en l’oposició sovint eren pocs i els mateixos. D’alguna manera, una bona part de les silencioses classes mitjanes -fos per por, conveniència, desinterès o expectació- acabarien redimint-se per l’esforç d’aquella minoria. N’és el millor exemple Jordi Pujol, un dels personatges recurrents a Sabotatge : “Pujol, acceptant el seu sacrifici, no defugint ni la detenció ni la condemna, actuava de redemptor d’una classe social que havia acceptat perdre la iniciativa, que havia callat, que havia esdevingut submisa i mansa amb el règim a costa de sacrificar, fins i tot, el més íntim: les arrels, la llengua, la cultura pròpia”.

Escola Manent

Joan Safont ja fa anys que transita per la història cultural de la Catalunya del segle XX. Ho fa des de la fascinació i l’erudició per aquest món de la intel·ligència catalanista, les seves relacions i les seves vivències, en un treball acumulatiu que molts esperem que culmini amb la seva anunciada biografia d’Amadeu Hurtado. La seva mirada amena i informada sobre els anys del franquisme no cerca passar comptes, sinó que s’allunya tant de lectures crítiques respecte dels “catalans de Franco” com dels (des)encerts tangibles d’algunes de les iniciatives relatades. Com assegura Jordi Amat al seu pròleg, “aquesta crònica coral és un bon exemple de l’escola informal que Albert Manent va saber crear al llarg de la seva vida”. De fet, el mateix prologuista també és deixeble avançat d’aquest mestratge. Sigui per aquest origen compartit, sigui per l’impacte d’ El llarg procés (Tusquets, 2015) i el grapat de biografies publicades els últims temps per Amat, Sabotatge el té sovint com a referent explícit i implícit. En tots dos casos, la interrogació sobre el dificultós trajecte viscut pel catalanisme polític i cultural entre l’esplendor republicana i la llarga nit franquista té tant de voluntat d’entendre el passat recent com de cercar ressons que permetin interpretar les incerteses presents.