CRÍTICA
JOAQUIM ARMENGOL

Eugeni Xammar, la vida en minúscula

'Cartes d’un polemista (1906-1973)' d'Eugeni Xammar. Quaderns Crema. 600 pàg. / 26 €

Eugeni  Xammar,  La vida en minúscula / FIRMA FOTO Zoom

A Cartes d’un polemista d’Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 - l’Ametlla del Vallès, 1971) hi trobem la persona que estimula la figura del genial periodista, aquell autor de ressenyes, cròniques i articles que s’han recollit en volums antològics de referència com són L’ou de la serp o Crónicas desde Berlín. És cert que tenim una idea del seu tarannà vital gràcies a l’apreciable Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, i a les seves memòries dictades, Seixanta anys d’anar pel món. Però aquestes cartes dibuixen l’home quotidià que ve a ser, ben mirat, un ideal fet realitat, i per això quedem fascinats.

S’entén l’animadversió visceral que genera Xammar a tot aquell que tingui una idea de Catalunya, per entendre’ns, espanyolitzada; perquè les cartes mostren que l’home va ser sempre un catalanista de pedra picada, d’una intel·ligència esmolada i escèptica que emprenya molt, un polemista que tirava d’una bonhomia prou mordaç i càustica per generar aversions incondicionals arreu. Per exemple, a Salvador de Madariaga (1948) li diu: “... Cataluña no es una región como el Yorshire, Cornwall o el Ulster. Cataluña es una nación como Escocia o Gales. Lo que se trataría de saber es si las naciones que se encuentran en la situación de Escocia, Gales -o Cataluña - tienen derecho a plantear problemas nacionalistas, sobre todo cuando el que pudiéramos llamar comportamiento nacional de sus habitantes deja tanto que desear como en mi dulce país ”. A Josep Badia (1970): “...car els espanyols, hom acaba oblidant-ho per cansament, són el poble més imbècil del món. I tenen, com tan justament va dir el gran marquès de Salisbury, «el govern que es mereixen», un govern de rucs malparits. Tot això faria bo de veure si no fos que nosaltres ens hi trobem empastifats”. A Ramon Sugranyes (1941): “La conclusió no agradarà a ningú; els catalans són molt espanyols, i els espanyols són una veritable bassa”. I en una lúcida carta contra els organitzadors d’un homenatge a Xavier Regàs (1972) pel bilingüisme emprat en la invitació els respon això: “En efecte. Impossible de complir la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa trenta anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una región bilingüe amb un idioma oficial únic. Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit”.

Un esperit lliure i poliglot

En la correspondència podem resseguir la vida que Xammar va fer i les voltes que va donar pel món, la pugna per guanyar-se el pa, els amics i enemics, què pensava i com tractava la gent; però en especial s’aprecia com Catalunya, la política catalana i la mundial són eixos fonamentals en la seva vida. Ametlla del Vallès a part: “Espanya, capital l’Ametlla del Vallès, és un territori damunt del qual hi ha una casa i tres quarteres de la meva propietat. «Al general Franco, al cul li pixe». No em traureu d’aquí”. Des que marxa del poble el 1909, per deslliurar-se de fer el servei militar, fins a tornar-hi definitivament l’any 1972, roda pel món i treballa com a corresponsal per a diversos mitjans a París, Londres, Berlín, Washington, Ginebra, Buenos Aires i Madrid. L’estada més llarga la fa a Berlín durant la República de Weimar. D’aquí en va sortir una suposada entrevista amb Hitler, on explicava com s’estava covant “l’ou de la serp”.

Xammar va viure dues guerres mundials i l’exili i, fins que no entra a treballar com a traductor per a organismes internacionals com l’ONU, l’OMS, el Banc Mundial i la FAO, passa dificultats. Les cartes són plenes de peticions i exigències, des de llaunes de paté i medicaments per a la seva dona Amanda, a perseguir obsessivament unes sabates chic, etc. La seva amistat demanava tolerància, la vanitat i l’egoisme que desprèn devien ser compensats pel seu proverbial sentit de humor, la intel·ligència, el saber i una alegria connatural encomanadissa. D’amics en tenia a cabassos.

Xammar és un home fet a si mateix, un esperit lliure poliglot i escèptic, tremendament crític, tan anticomunista i antifranquista com antianàrquic; o sigui, un republicà autèntic amb vocació política gràcies al seu catalanisme irrenunciable, que converteix la seva vida de rodamon en un model d’integritat i coherència ideològica. Però també era un bon vivant, i un “ gentelman farmer ”, tal com es definia. En una carta a Ramon Sugranyes (1942) diu: “La meva vella tendència a no fer avui el que pugui fer demà s’accentua cada dia i això té profundes rels psicològiques, car m’espanta el pensament de que pot arribar un dia que ho tingui tot fet i no em resti altra missió que la de tirar-me de cap a la mar. Prenc, contra aquesta perspectiva, les precaucions pròpies del cas, i una d’elles, com us dic, és la de no fer gaire res per tal que sempre em restin coses per fer”. Pur Xammar.

L’edició de Quaderns Crema és impecable i el pròleg de Xavier Pla magnífic, a més hi ha un epíleg d’Amadeu Cuito, amic personal de Xammar, i uns apèndixs memorables que per ells mateixos ja valdrien el llibre; cinc textos sensacionals, dels quals destacaria el “Memoràndum al president de la Generalitat de Catalunya” (1950). Xammar, un antídot contra els ases.