CRÍTICA

Escriure a la intempèrie

'Benvinguts a casa' de Lucia Berlin. L’Altra/Alfaguara. Traducció d’Albert Torrescasana. 200 pàg. / 19,90 €

L’AUTORA,
 A  ALBUQUERQUE, L’ANY 1956, QUAN TENIA NOMÉS 20 ANYS. / PAUL SUTTMAN / LITERARY STATE OF LUCIA BERLIN Zoom

Benvinguts a casa és el tercer volum de Lucia Berlin. I l’últim, ai! S’acaba el fenomen de l’autora desapareguda el 2004 i “ressuscitada” deu anys després. Ja no queden contes d’aquells tan especials, però sí que podem entrar a la rebotiga des d’on van ser escrits: els fills de l’escriptora desapareguda han rescatat unes quantes cartes i una autobiografia en la qual repassava una per una totes les cases on havia viscut fins als anys seixanta, que van ser moltes, variades i allunyades físicament: des d’Alaska fins al sud de Mèxic, passant per Xile i Nova York. És una autobiografia molt a l’estil de Georges Perec, seguint la llei no escrita que diu que els llocs i objectes que ens han vist créixer són els que ens defineixen: una cabana de fusta sense aigua corrent ni calefacció pot ajudar a criar un parell de nens petits, i una mansió al barri més ric de Santiago de Xile, en canvi, pot ser gèlida. La vida a la universitat pot ser un no parar de descobrir persones: el primer marit, el pianista de jazz Race Newton, i el segon, Buddy Berlin, amb qui viuria uns anys d’excessos i vida ufanosa i plena d’angoixes a Mèxic.

La segona part del volum la integren un conjunt de cartes dirigides, sobretot, a una de les parelles amb qui sempre va mantenir amistat, els Dorns, i serveixen per completar els textos de la primera part: ara sí que coneixem fins a l’últim detall les condicions en les quals vivien Lucia Berlin i els seus quatre fills enmig del desert de Mèxic o en un àtic al cor del Greenwich Village de Nova York. I, sobretot, li sentim la veu, que és una cosa que no sempre podem sentir dels escriptors: sense màscara literària, Lucia Berlin és tan vitalista com ens la imaginàvem. Cada dificultat es compensa amb una visió que li eixampla el cor: si sentim ocells o som sota un arbre bonic, què hi fa que no hi hagi aigua en un radi de deu quilòmetres? També hi ha reflexions sobre els llibres que llegeix i els relats i la novel·la que escriu, en condicions del tot adverses per a un escriptor. I la selecció de fotos en color acabaran de satisfer la curiositat dels seus nombrosíssims lectors.

Cal llegir aquest llibre abans o després de llegir els contes? Depèn: què il·lumina més què? L’obra literària a la vida o al revés? Volem saber quins detalls li treien la son mentre tornava a polir el conte que es diu El Tim abans de llegir-lo o després? Sigui com sigui, és un privilegi tenir entre mans les paraules exactes que Lucia Berlin escrivia sota un cocoter mentre maleïa l’excés de vanitat que, segons ella, li impedia convertir-se en una gran escriptora: sort que s’equivocava de mig a mig.