Crítica
DAMIÀ ALOU

Classes de supervivència a l’URSS

'Oficio' de Serguei Dovlàtov. Fulgencio Pimentel. Trad. Tania Mikhelson i Alfonso Martínez Galilea. 320 pàg. / 21,85 €

Classes de supervivència a l’URSS Zoom

Probablement, si Serguei Dovlàtov no hagués conegut Andrew Wylie, l’agent literari més poderós del món, mentre vivia a Nova York, el seu destí com a escriptor hauria estat molt diferent, i hauria passat inadvertit com el de tants altres compatriotes dispersos per Europa i els Estats Units. I faig aquesta suposició basant-me, precisament, en el relat que ens fa de la seva vida a les pàgines d’ Oficio, una mena d’autobiografia que ens presenta l’editorial Fulgencio Pimentel en una edició que només es pot qualificar de luxe, tant per la traducció com per l’índex d’autors citats que l’acompanya i tot el que és l’embolcall físic del llibre: el paper, la coberta -extraordinària per al meu gust-, la lletra i l’enquadernació.

Si no coneguéssim qui és l’autor d’aquestes memòries no ens costaria imaginar-nos-en la nacionalitat perquè, a banda d’un to que remet de manera inequívoca a les Memòries del subsòl de Dostoievski, hi trobem aquesta barreja de poesia, ironia i tragèdia que és segell característic de la literatura russa. Oficio és una història itinerant i, pel que l’autor ens diu, no gaire diferent de molts altres escriptors soviètics que, per dir-ho suaument, vivien amb cert neguit i mal encaix dins l’estructura literària de l’època. La frase “Què pensaran els de dalt si publiquem això” és com el mantra que tot buròcrata ha fet servir qualque vegada per amagar la seva mandra intel·lectual. Dovlàtov comença la seva carrera com a lletraferit a Leningrad, on simplement vol guanyar-se la vida. Escriu, i amb el temps, després de llegir la seva obra, àmpliament traduïda al castellà i al català -molt bé per Miquel Cabal a LaBreu-, hi detectem un humor gogolià que porta al llindar gairebé del surrealisme. Però, com tots sabem, a la Unió Soviètica les coses no eren fàcils. Després anirà a viure a Tallinn (Estònia), que tampoc serà el paradís, i on continuarà intentant publicar els seus relats amb la mateixa barreja d’insistència i de desesperança, fins a la seva emigració definitiva als Estats Units, el 1978. I potser les seves pàgines sobre els Estats Units, on es va establir i va viure fins a la mort, abans de complir els 50, no diré que són la part més fluixa del llibre, perquè la potència i el desencís de la seva escriptura sempre s’hi imposa, però sí que comparteixen la mateixa perplexitat de molts altres escriptors criats als països de l’Est -penso en Aleksander Hemon-, que viuen el xoc sense estridències però tampoc sent capaços d’extreure’n cap lectura moral, perquè al cap i a la fi, com ens insinua Dovlàtov, tots vivim, morim i estimam gairebé igual.