Charles Baudelaire (1821-1867) sabia que les persones som com ens acostumem a ser. Que els hàbits i les rutines no tan sols són una expressió del caràcter sinó també una forja del caràcter. “Com més es vol, millor es vol. Com més es treballa, millor es treballa, i més es vol treballar. Com més es produeix, més fecund s’esdevé”. És una de les diverses reflexions sobre la laboriositat i l’ociositat que es poden llegir a El meu cor despullat. Escrits íntims i correspondència, un volum de notes, quasi aforismes, esbossos de projectes inacabats i cartes personals de l’autor de Les flors del mal que l’assagista, narrador i poeta Pere Rovira ha recollit, traduït, prologat i anotat en una edició esplèndida.
Igual que tots els addictes sensibles, els indisciplinats talentosos, els dissoluts intel·ligents i els abúlics ambiciosos, Baudelaire sentia un furiós disgust envers ell mateix i la seva vida. Sabia que, amb les seves disbauxes, la seva inconstància i la seva propensió al tedi dilapidava el seu geni, es feia malbé la reputació i es complicava diabòlicament una vida que ell desitjava productiva però que sovint va consistir a haver de contradir acusacions deshonroses i a haver de resoldre emprenyadores qüestions pecuniàries.
En les pàgines de les històries de la literatura, la llegenda de la bohèmia sol prendre una aurèola de misteri maleït i d’aventura creativa fascinant. Vista des de dins, però, la bohèmia sovint es revela com un enfilall de maldecaps i sordideses sinistres. Aquesta, si més no, és la impressió que s’emporta el lector d’aquests textos íntims i en brut -no filtrats pels recursos i les estratègies de la literatura- d’un dels més grans poetes universals de tots els temps, que aquí se’ns apareix, sovint, com un pobre diable podrit per la còlera i la rancúnia, ofegat de deutes i assetjat pels creditors, necessitat de reconeixement, turmentat per una relació d’amor-odi amb la seva mare i traumatitzat per “l’atroç educació” que de petit va voler imposar-li el seu padrastre.
Peresa i violència
“Per què, tenint una idea tan justa, tan neta del deure i de la utilitat, faig sempre tot el contrari?”, s’exclama el poeta en una carta enviada a la seva mare el 1853. La resposta sembla donar-se-la ell mateix en una altra carta, també destinada a sa mare, de deu anys després: “Soc una miserable criatura feta de peresa i de violència”. La fúria autopunitiva amb què Baudelaire s’ataca a ell mateix només és comparable a la ràbia plena d’orgull amb què ataca aquells que detesta: burgesos, escriptors rivals, acadèmics rancis... La majoria de textos tindrien un interès escàs o relatiu, si no fossin de Baudelaire. Són de Baudelaire, però, i serveixen per conèixer-lo millor. A més, entremig de les queixes avorrides, de les declaracions repugnants de misogínia, dels exabruptes de reaccionari i de les notes sense valor literari, hi ha autèntiques meravelles. Hi ha aforismes brillants -“L’absurd és la gràcia de les persones cansades”-, hi ha comentaris lúcids sobre la seva obra -diu de Les flors del mal que han estat fetes “amb furor i paciència”-, hi ha premonicions esgarrifoses -“he sentit passar per damunt meu el vent de l’ala de la imbecil·litat”, escriu pocs anys abans de patir un ictus- i hi ha cartes d’una humanitat, d’una intel·ligència i d’una sensibilitat tan riques i desvalgudes que estremeixen.
I és que no podem oblidar que, mentre patia totes les tribulacions, febleses d’esperit i xacres físiques que revelen aquests escrits, Baudelaire -el dandi pioner, el prodigi intel·lectual, el poeta gloriós- estava inaugurant la poesia moderna.
