Oblidem per un moment l’adamisme que ens envaeix -aquest lleig costum de pensar que tot va començar ahir- i anem al 1975, any de la mort de Franco i arrencada d’una nova etapa, especialment per a les dones, que van intentar recuperar tots els drets adquirits durant la República que el franquisme havia dinamitat. També les Nacions Unides van decidir que aquell seria l’Any Internacional de les Dones i a Madrid es van organitzar les Primeras Jornadas Estatales por la Liberación de la Mujer. Però, i a Barcelona, què va passar?

En aquella Barcelona llavors esperançada van passar coses positives per a les dones, com ara l’obertura del primer bar de lesbianes -el Daniel’s-, la publicació de la revista Vindicación feminista i l’organització de les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades el maig del 1976. Va ser allà que va fer eclosió el moviment feminista tal com el coneixem avui i on per primer cop es va articular un ambiciós i consensuat programa de reclamacions. Al paranimf de la Universitat de Barcelona s’hi van aplegar unes quatre mil dones. L’escriptora Teresa Pàmies va arribar tard i va haver de seure en un graó. A Maig de les dones. Crònica d’unes jornades recorda que aquell mateix dia de la primera sessió el diari anunciava que Françoise Giroud -llavors secretària d’estat per la Condició de la Dona a França- acabava de presentar el seu programa per millorar les condicions de les dones.

El que va passar aquí, a la capital catalana, a partir d’aquell tret de sortida és el que explica a Barcelona feminista 1975-1988 Isabel Segura, especialitzada en història de les dones i autora de llibres com Guia de dones de Barcelona. Aquí ens acompanya per l’activisme feminista, ple de fites i conquestes que convé recordar, i ho fa amb un bon acompanyament visual. La mateixa autora ha estat una feminista activa i ha viscut els esdeveniments relatats. Per exemple, ha participat en projectes con LaSal Edicions de les Dones, editorial sorgida del bar-llibreria LaSal, que va aixecar la persiana el 1977 al Raval. Aquell va ser un any important per al feminisme, ja que també es va obrir la primera llibreria de dones de tot l’Estat, mentre que el 1979 es va posar en marxa la Casa de la Dona.

Els quatre fronts del feminisme

El feminisme d’aquells anys va batallar principalment en quatre fronts: la discriminació laboral, el dret al propi cos, la violència masclista i la llibertat sexual. N’han deixat testimonis gràfics il·lustradores com Núria Pompeia i fotògrafes com Pilar Aymerich i Colita. La crisi del sector tèxtil va mobilitzar les dones i va impulsar la lluita en altres sectors, on es va exigir igualtat salarial i millora de les condicions laborals. La penalització de l’avortament les va fer aixecar contra les sentències injustes i van sortir al carrer sota el lema “Avortament lliure i gratuït”. També van batejar la violència de gènere com un problema col·lectiu i van impulsar la primera casa d’acollida. I, finalment, en la reivindicació del desig lliure, la Coordinadora Feminista de Barcelona es va sumar, per exemple, a la concentració de l’orgull gai que va tenir lloc al cinema Niza.

Algunes de les protagonistes d’aquells anys ja no hi són, com Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig o l’activista Gretel Ammann. Han passat els anys i fixar la memòria d’aquell temps de canvis socials i legislatius és rellevant. Aquest llibre la posa en negre sobre blanc amb solvència i des de dintre del moviment, i confirma que les conquestes del feminisme són una suma d’energies col·lectives, un caminar plegades en un tauler advers per a les dones. L’actualitat del feminisme, amb aquesta quarta onada feta de Women’s March i #MeToo, fa aquest llibre molt útil per entendre d’on venim i cap on anem. Una peça més en un necessari procés de legitimació.