EL LLIBRE DE LA SETMANA

Amor, bogeria i feminisme

Kate Millet està considerada una 'revolucionària sexual' i la seva obra està impregnada per una crítica al patriarcat. El 1971 va crear una comunitat de dones artistes i escriptores a Nova York

Amor, bogeria  i feminisme Zoom

Ara que el feminisme viu la seva quarta onada -la definitiva?-, és un encert recuperar les veus que al llarg dels anys l’han anat construint, incloses les de l’anomenada tercera onada, la dels anys 70. Va ser el cas de Vivian Gornick -que tant d’èxit ha tingut entre nosaltres- i ara la segueix la veu de Kate Millett (Saint Paul, Minnesota, 1934 - París, 2017), l’activista feminista autora de l’assaig fundacional Política sexual, fruit de la seva tesi doctoral defensada a Oxford -la primera sobre gènere de món- i tot un referent per a l’alliberament de les dones.

Però mentre Gornick fa gala en els seus llibres d’una gran lucidesa, Millett és una mostra vivent del neguit. En el cas de Millett hi hem de sumar el seu diagnòstic de maniacodepressiva, que ho complica tot. I si hi afegim la seva condició lèsbica -tot i haver estat casada uns anys amb un home, com la mateixa Adrienne Rich i tantes altres contemporànies seves-, ja tenim un bon embolic. Un embolic, però, que és el quid d’aquests dos llibres que comentem, Viaje al manicomio i Sita, que expliquen respectivament la seva relació amb la follia i l’amor foll que va sentir per una bellesa morena bisexual quinze anys més gran que ella, que la feia abandonar el seu loft del Bowery novaiorquès, el seu refugi, i traslladar-se sovint a la Costa Oest.

Millett és una autora que ha consagrat la seva escriptura majoritàriament a l’autobiografisme i l’autoanàlisi. Ho va fer a Mother Millett -on la protagonista era la relació gens fàcil amb la seva mare- i també a En pleno vuelo -que explica l’any complex que va seguir a l’èxit clamorós del seu assaig-. Aquí la trobem ja com el referent intel·lectual en què s’havia convertit: escrivint articles, donant conferències i participant activament de la lluita dels drets civils, el seu camp de batalla de portes enfora.

Però de portes endins la seva veritable font de confusió és, d’una banda, haver estat ingressada diversos cops contra la seva voluntat en institucions psiquiàtriques, cosa que la fa tremolar davant qualsevol sortida de to que pugui alarmar la seva família o les seves amistats; i d’altra haver caigut presonera d’una desestabilitzadora relació amorosa ja a les acaballes: “Se suposava que això seria una vida juntes”, escriu Millett en plena decepció.

¿Com ensopega una pensadora solvent que ha afirmat categòricament que l’amor és l’opi de les dones amb una història de possessió tan tòxica? Ella que ha pactat amb la seva parella una relació oberta naufraga cada cop que Sita la deixa sola per anar-se’n dormir amb un altre. De la mateixa manera que tampoc encaixa dins la família que aquesta ha format i on ja és àvia. En un context d’eclosió feminista no exempt de contradiccions i on les ambicions emancipatòries xoquen amb les febleses humanes, Millett se’ns mostra en aquest llibre confessional en tota la seva vulnerabilitat.

Molt més segura de si mateixa sembla quan s’enfronta a la patologització de la seva pròpia vida, que no és gens ortodoxa i desperta suspicàcies. Tot i que, pel que fa a la malaltia mental, no queda clar fins a quin punt és víctima d’un complot o un veritable perill per a si mateixa: “ Volvieron a enviarte al infierno, una prisión, te encerraron de nuevo ”. Allunyada del terreny de les emocions primàries, a Viaje al manicomio argumenta amb molt més raciocini que quan prova d’ordenar les seves idees encara presa de la passió amorosa. Un manifest contra els abusos psiquiàtrics i l’excés de medicació, en el seu cas el liti destinat a assossegar-la. Això, però, no ens allunya de la convicció que per a Sita havia de ser molt difícil estimar-la, per molt teòrica feminista que fos. I és per això que aquí l’ordre de lectura sí que altera el producte.