Si Edgar Allan Poe hagués nascut mig segle més tard i no hagués mort prematurament, als 40 anys, probablement hauria donat més oportunitats al detectiu Auguste Dupin, i el personatge hauria rivalitzat amb Sherlock Holmes, creació de Sir Arthur Conan Doyle. El detectiu de la pipa, la lupa i el violí -deixem de banda l’afició a la cocaïna i la morfina- va aparèixer per primera vegada l’any 1887 a la novel·la Estudi en escarlata. Quatre anys després, el personatge començava un imparable procés de popularització gràcies als contes publicats a la revista The Strand.
Això passava exactament cinquanta anys més tard de la primera aparició de Dupin a Els assassinats del carrer Morgue (1841), de Poe. “Dupin tenia, sens dubte, capacitat d’anàlisi, però de cap manera era tan excepcional com Poe imaginava”, diria Holmes al doctor Watson en un dels passatges de la primera novel·la de Doyle, anticipant una de les característiques dels millors investigadors: el sentit de l’humor.
Elemental, estimat Watson
De Baker Street a la Lisboa de Fernando Pessoa
Sherlock Holmes, “el detectiu més gran que ha existit mai i que mai no morirà”, segons venia la publicitat de l’època, va protagonitzar quatre novel·les i 56 narracions curtes entre 1887 i 1914. Amb La vall de la por, Conan Doyle abandonava el seu personatge més famós, amb qui havia mantingut una relació d’amor-odi des del 1893 (volia dedicar més temps a les novel·les històriques).
Poc després que el detectiu de Baker Street fos abandonat pel seu creador, Fernando Pessoa declarava que pretenia publicar una dotzena de novel·les policíaques “en llibres o llibrets separats, d’extensions diverses i a preus diferents [...], one per month ”. Eren les peripècies del desxifrador Abílio Quaresma, que Acantilado acaba de publicar en castellà en un volum que descobreix una nova cara de l’autor de Llibre del desassossec. “Un dels pocs divertiments intel·lectuals que persisteixen en allò que encara li queda d’intel·lectual a la humanitat és la lectura de novel·les policíaques”, es pot llegir a Escritos autobiográficos, automáticos e de reflexão pessoal (2003). L’autor afegia que un llibre de Conan Doyle o d’Arthur Morrison, acompanyat d’un cafè i d’un cigarret, eren la trinitat que podia fer-lo feliç.
Quaresma, descifrador aplega les dotze novel·les del personatge, totes inacabades -n’hi ha de poques pàgines d’extensió-, en què l’Abílio, home solter, major d’edat i metge “sense clínica” es dedica a vagar per Lisboa alcoholitzat i en ple “deliri lògic” per resoldre casos que porten títols tan divertits com El caso de la ventana estrecha i El caso del Banco de Viseu o el cajero invisible. Van encapçalats per un prefaci en què l’escriptor dóna notícia de la mort de l’investigador a Nova York i es fa la proposta de narrar les seves aventures més notables: “La individualitat apagada i somorta que era el doctor Quaresma, vivint tota una vida subjectiva de problemes objectius, guanyava una nova i miraculosa energia quan resolia un problema, especialment un de difícil”. Editades per l’especialista Ana Maria Freitas, les novel·les de Pessoa s’han ordenat a partir de la infinitat de fragments trobats al bagul dels inèdits de l’escriptor i s’han publicat per primer cop, en la seva extensió definitiva, gairebé 80 anys després de la seva mort. ¿Aconseguiran entrar al cànon de la novel·la negra, o seran una simple curiositat en la producció pessoana?
Poirot i Maigret
Els dos ‘hits’ d’Agatha Christie i Georges Simenon
Si durant la segona dècada del segle XX Gilbert Keith Chesterton feia fortuna amb el pare Brown, capellà catòlic grassonet amb una curiositat que li permetia solucionar tots els casos en què ficava el nas, Agatha Christie inventaria Hèrcules Poirot el 1920 -apareixeria en 33 novel·les- i Georges Simenon donaria a conèixer el circumspecte comissari Jules Maigret a Pietr el letó, publicada el 1931. Des de llavors, Christie i Simenon van despatxar milions de novel·les a tot el món. L’escriptor belga va ser més prolífic i tot que l’anglesa: Maigret protagonitza 75 novel·les i 28 narracions abans de ser jubilat el 1972, tres anys abans que el detectiu de Christie.
El model americà
Whisky, tabac i ‘femmes fatales’: Chandler, Hammett i MacDonald
Paral·lelament a l’èxit del model europeu, als Estats Units creixien investigadors privats amb una tendència més clara als excessos i amb més propensió a l’ús d’armes per resoldre els casos: tres bons exemples són Philip Marlowe, protagonista d’ El son etern (1939) i La finestra alta (1942) -les dues novel·les més conegudes de Raymond Chandler-, Sam Spade, que perseguia El falcó maltès (1929), gentilesa de Dashiell Hammett, i Lew Archer, invenció de Ross MacDonald que motivaria 18 novel·les.
Sofisticació o patacada?
De Montalbán i Camilleri fins als ‘thrillers’ de Larsson
Tornant a Europa, i avançant fins al 1972, Manuel Vázquez Montalbán es va fer un lloc en la ficció negra gràcies al detectiu Carvalho, i una mica més tard s’hi afegiria Francisco González Ledesma amb Expediente Barcelona (1983), primer cas de l’inspector Méndez. A França cal remarcar l’aportació de Sébastien Japrisot, Jean-Patrick Manchette -reinvidicat, últimament, per Michel Houellebecq- i Jean-Claude Izzo. D’Itàlia n’arribaria el fenomen Camilleri, que amb gairebé 60 anys es va treure de la màniga Salvo Montalbano, estrella d’una trentena de novel·les i llibres de contes. Del nord d’Europa ha arribat l’última gran onada de cultivadors del gènere, amb noms com Jo Nesbo, Henning Mankell i Stieg Larsson. Els seus personatges són més expeditius que la tradició del sud, i encara tenen uns companys de viatge més extrems, els nord-americans que despatxen thrillers inspirats en el cinema d’acció. Dos dels exponents amb més projecció són Harlan Coben i Lee Child.
