És un goig poder gaudir novament de les obres de Cesc, ara que Kalandraka n’ha recuperat tres títols molt especials: La florista, L’escombracarrers i El peó de camins. Pel que sembla, el director de l’editorial gallega, Xosé Ballesteros, els va descobrir al mercat de Sant Antoni de Barcelona i se’n va enamorar. De fet, no és gens estrany que li cridessin l’atenció, pel format marcadament allargat que tenen -s’ha respectat en aquesta edició actual- i, evidentment, per la preciositat de la imatge. Dins de la sèrie Els Nostres Tipus, Lumen els va publicar per primer cop l’any 1962, a partir d’una idea impulsada per Esther Tusquets.

No és mai sobrer recordar la figura de Francesc Vila Rufas (1927-2007), que coneixem amb el nom de Cesc: humorista gràfic, ninotaire, cronista de la realitat social, artista plàstic amb majúscules i, en definitiva, referent imprescindible de la il·lustració catalana, també cal reivindicar-lo com a il·lustrador per a infants, faceta de l’autor barceloní que de vegades no es té prou en compte. En qualsevol cas, sempre va mantenir el mateix estil tan indiscutiblement personal. Per a nens i nenes, va dibuixar més de cent portades per a la revista Cavall Fort, entre 1962 i 2006, que ara podem trobar recollides en un volum, i a les acaballes de l’any passat l’Associació de Mestres Rosa Sensat en va recuperar Una nova terra, escrit per Francesc Candel, un àlbum infantil amb una part desplegable en la primera versió del 1967. Ara toca jugar als oficis, fins i tot els que ja som grans, i mirar-nos amb calma aquestes tres joies de Kalandraka. En aquests llibres, testimoni d’una època -més de cinquanta anys enrere- i retrat d’individus de capes socials desfavorides, la tendresa però també l’amargor acompanyen la florista, l’escombracarrers i el peó de camins, que protagonitzen cadascuna de les pàgines, molt ben elaborades. Cesc no abandona mai el traç àgil i fresc, la simplificació de la forma i la taca de color justa -no més de dues tonalitats diferents- per a cada composició. Aquí el dibuix suggereix sense deixar de ser punyent, cosa que el text reforça. Llegim, de vegades amb el cor encongit, la història d’aquests tres personatges, que l’autor observa de molt a la vora, gairebé sense filtres. En alguna ocasió, ell mateix havia explicat que agafava idees caminant pel carrer, on observava la gent i pensava. Sempre li havien interessat els captaires, les persones amb oficis humils, els desvalguts, sovint víctimes de les injustícies de la societat, en mans dels poderosos. “La florista ven flors sense llaços ni etiquetes”. I no té una vida gens fàcil. Com tampoc ho és per a l’escombracarrers, que “sap que si no es treballa no es pot viure”. Ni per al peó de camins, que “menja sense luxes, perquè és un home senzill”. Al capdavall, es tracta de vides petites, com les de molts altres personatges de portades i acudits que va il·lustrar, perquè “qui sap si, el dia que ella es morirà, hi haurà qui es recordi que venia flors!”

A fora, més enllà de les fronteres catalanes, no va tenir el reconeixement que es mereixia, tot i estar a l’altura d’artistes -en una línia semblant- com Sempé, reconegut internacionalment. A més, cal afegir-hi que sovint el nostre país no valora prou els mestres (il·lustradors) autòctons. Grans obres d’autors catalans estan descatalogades, i algunes editorials històriques han deixat perdre el fons, sovint de molt valor, amb una voluntat clara de renovació d’imatge i contingut. Això no obstant, hi ha bones accions com la de la Biblioteca de Catalunya, que fa una excel·lent feina d’arxiu d’originals d’artistes d’aquí: actualment acull prop de nou mil dibuixos de Cesc, digitalitzats, que posa a l’abast de tothom. Celebrem, doncs, iniciatives com aquesta i com la que ens ocupa, amb la recuperació d’aquests tres àlbums, La florista, L’escombracarrers i El peó de camins, editats amb la cura i el respecte que es mereixen.