Un poeta no té pàtria. O sí, només que aquesta pàtria són els seus llibres. ¿Vol dir que un poeta habita en la seva obra? Sí i no. M'explico. La resposta és afirmativa en la mesura que a l'obra d'un poeta s'hi reconeixen els racons vitals, les penes, els temors o les disputes. Un artista incorpora el seu background al llarg d'un corpus que creix a mesura que l'experiència es torna literatura. Això permet al lector submergir-se en el seu univers, assaborir la lletra d'una cançó que, sovint, diu més del que transmet la seva música. Tanmateix, és negativa perquè el poeta és, en essència, una persona en moviment. Algú condemnat a viatjar, a escapar, a fugir. Fugir i tornar. Exiliar-se i repatriar-se. El poeta necessita viure intensament per fabricar la literatura on després es refugiarà per descansar, com el guerrer després d'una batalla.

L'obra de Roberto Bolaño s'expressa a partir de diversos eixos, tots connectats entre si. Tal vegada el més important sigui el viatge. Encara que el concepte se circumscriu a l'etern moviment de qui, en el fons, no se sent vinculat a cap pàtria concreta. Viatjar esdevé un mitjà per aconseguir l'equilibri en una realitat en constant moviment. Aquí rau l'explicació de per què mai s'ha considerat un novel·lista xilè, ni mexicà ni espanyol o català. Bolaño és autor d'una ficció sense territoris, un exili permanent. És un escriptor que viatja. O un viatger que escriu. És la narrativa nòmada; la que tendeix a anul·lar les fronteres. La que crea un espai d'extraterritorialitat en el qual els confins queden desfigurats dins un gran territori on s'està en fuga permanent. El viatge mai s'acaba. És infinit. Etern. Després del desplaçament físic, comença el viatge de la memòria i la nostàlgia. I continua l'escriptura.

L'exili, l'únic destí

La importància de Xile és singular, en la seva obra: apareix sovint malgrat que només dues obres són considerades xilenes: Estrella distante i Nocturno de Chile . La primera narra el desenvolupament humà d'una generació de xilens, la joventut dels quals va estar marcada pel cop d'estat del 1973. La segona esdevé un recorregut per la història narrat per un clergue que veu que s'acosta el moment de morir. La novel·la és, alhora, un clar rebuig a la falsa respectabilitat que es respirava en les vetllades literàries dels prohoms afins al règim, als soterranis dels quals es torturava els contraris a la dictadura.

Les dues obres semblen consagrades a un comú denominador: la idea de fugir, de marxar del país, sobretot de la joventut més intel·lectualitzada. Aquesta necessitat pren cos a mesura que s'aproxima un esdeveniment negatiu, irreversible, que encara no té forma. Santiago de Xile apareix com una ciutat fantasmal, cofada de boira i espantada pels brams del tocs de queda. El país és un indret sense llibertat, submís; una nació que la dictadura ha desnaturalitzat per sempre més. La repressió cultural i l'exercici de la violència fan de l'exili l'únic destí.

Bolaño aterra al DF. Participa en moviments contraculturals, com ara l'infrarrealisme, que funda amb altres poetes mexicans com Mario Santiago i Bruno Montanné. Escenaris com els concursos de poesia de la UNAM i les reunions al Café La Havana, al carrer Bucarelli, esdevenen indrets associats a la joventut i a l'aprenentatge de l'ofici d'escriptor. Mèxic és l'espai fonamental de tres de les seves novel·les més importants: Los detectives salvajes , Amuleto i 2666 .

Però Mèxic suposa un punt fonamental en la relació de Bolaño amb el mal; un dels altres eixos de la seva literatura, necessàriament vinculat amb la idea de fuga. Es tracta d'una exploració que, si bé fins ara s'havia centrat en un moment determinat de la història de Xile, ara s'encomana a tot el món i a tota la condició humana. L'exemple: 2666 , la gran novel·la pòstuma. Un veritable llibre de l'apocalipsi. Abraça tot el segle XX, fins a desembocar a la frontera mexicana, on governa la tirania dels càrtels i batega una llarga estela de terror. Bolaño escull el feminicidi de Ciudad Juárez com a metàfora de l'horror del segle XX. El viatge es transforma en una road movie per les entranyes del mal.

El destí el porta a Catalunya. La seva condició d'outsider fa que s'alimenti de lectures i no abandoni mai l'escriptura.Transita per certàmens literaris en què només participen els narradors pura sang; guanyar-los és fonamental per a la manutenció. Serà amb la publicació, el 1996, de La literatura nazi en América , que Bolaño abandonarà l'anonimat. Però el veritable reconeixement arribarà amb Los detectives salvajes , guanyadora del Premi Herralde i del Rómulo Gallegos. Assentat en el panorama literari, publicarà obres tan diverses com Los perros románticos (poesia), Llamadas telefónicas , (contes), Monsieur Pain i Amberes .

Aviat, però, un fet irreversible marcarà la seva literatura: Bolaño sap que morirà. El diagnòstic d'un càncer de pàncrees transforma l'escriptura en una cursa a contrarellotge. Es nota en el ritme de les novel·les. I en els personatges: van, vénen, per tornar-se a trobar. Encara que aquest desig de narrar, l'escriptura compulsiva fins a la matinada, no fa que la seva obra se'n ressenti. Al contrari: Bolaño continua repassant i polint els seus textos fins a l'obsessió.

Escriptura i mort

" Ahora me muero, pero tengo muchas cosas que decir todavía ", diu el protagonista de Nocturno de Chile . Escriptura i vida o, més encara, escriptura i mort, van relacionades. De fet, l'escriptura de Bolaño és tan potent que ell mateix arriba a dubtar que realment estigués malalt. " El poeta se hunde, pero no muere ", diu Hugo Montero. Però està malalt. I la culminació de la malaltia, que és la mort, Bolaño l'assimila al final del viatge. Ell mateix escriu: " Todo llega. Los hijos llegan. Los libros llegan. La enfermedad llega. El fin del viaje llega ". L'imminent final no és excusa per paralitzar l'escriptura, com si li proporcionés la força expansiva d'un darrer alè. Javier Cercas recorda, a Llanto por un guerrero , que Bolaño "decidió vivir como si ya estuviera muerto ".

Escriure és conjurar-se contra la mort. Bolaño va crear una ficció a partir d'una necessitat. Com si fos un més dels seus personatges, apostant-ho tot a la literatura. O com els poetes que apareixen al llibre Amuleto , el somni dels quals és ser beatniks : no està lligat a cap lloc concret i fer de les seves vides art. Després de la seva mort, Roberto Bolaño passa a ser considerat un escriptor universal (els moderns en dirien un autor postnacional). Però mai va deixar de viure com els seus personatges; éssers desarrelats, desesperats; homes en constant moviment que ho fien tot a un objectiu: el de la literatura.