Ha estat un èxit rotund en francès i molt malament li hauria d'anar tot plegat perquè no ho fos també en les 33 llengües a què ha estat traduïda o s'està traduint. La veritat sobre el cas Harry Quebert , la segona novel·la de Joël Dicker, té tots els trumfos per convertir-se en un d'aquests infreqüents bestsellers de qualitat que, a més d'arrasar en vendes arreu del món, són llegits durant molts d'anys, dels quals se'n fan pel·lícules o minisèries i que els lectors recorden amb detall, de tan absorbent i intensa com va ser la lectura.

La raó principal d'aquest èxit gairebé garantit és que Dicker ha sabut agafar una fórmula molt grapejada i explotada, sovint de manera barroera i amb resultats infames, i construir una novel·la que funciona com un artefacte diabòlicament perfecte però que, alhora, en cap cas fa la impressió de ser un simple producte prefabricat, concebut per ser venut com xurros. La fórmula en qüestió és la que planteja la investigació per part d'un foraster en plena crisi existencial d'un assassinat que s'ha produït en un poble petit i provincià on, rere una façana d'aparent rutina i vulgaritat, tothom amaga alguna cosa. El referent de Twin Peaks no podria ser més obvi. Tanmateix, Dicker eixampla aquest marc inicial amb una turbulenta història d'amor prohibit, amb una reflexió seriosa sobre la creació literària, la vocació d'escriptor i l'estat actual del món editorial, i amb una exploració coratjosa sobre els mals de la impostura i sobre la necessitat imperiosa d'assumir-se a un mateix per tenir una vida autènticament plena. Tot això ho ambienta en un entorn típicament nord-americà i ho vehicula a través d'un argument fascinant que, a més, està organitzat a partir d'una estructura d'un virtuosisme marejador, plena de salts temporals i desplaçaments geogràfics, com un trencaclosques on tot encaixa i fa sentit.

En Marcus Goldman és un jove escriptor que, després d'una primera novel·la de molt d'èxit (crític i comercial), pateix un greu bloqueig creatiu. Empès per la necessitat (tan creativa com contractual) d'enllestir aviat un nou llibre que, a més, estigui a l'altura de l'anterior, cerca refugi a casa del seu mentor, l'il·lustre escriptor Harry Quebert, autor de Els orígens del mal , una de les millors novel·les del segle XX, que viu sol al petit poble d'Aurora, a Nou Hampshire, i a qui va conèixer anys abans, quan va tenir-lo de professor a la universitat. Som a principis d'estiu del 2008, i tot es complica quan, al jardí d'en Harry, troben l'esquelet de la Nola Kellergan, una noia que havia desaparegut el 30 d'agost del 1975. Per si això fos poc per posar en Harry Quebert en un destret, aviat se sap que va tenir una relació amb la Nola durant l'estiu de la seva desaparició, quan ell tenia 34 anys i ella només 15. Amb el seu mentor i amic acusat formalment d'assassinat, en Marcus emprèn una investigació per aclarir els fets, per saber qui era en realitat la Nola (una Lolita de thriller : ¿modèlica o indecent, un àngel de bondat o un dimoni de perversió?), per provar la innocència d'en Harry i també per escriure el llibre que l'ha de retornar a la glòria.

L'estil de Dicker, poderosament cinematogràfic, és funcional. Vull dir que va per feina. En aquest sentit, la novel·la és coherent amb un dels consells que dóna en Harry a en Marcus: "Encara que et vulguin fer creure que un llibre és una cosa que té a veure amb les paraules, és mentida: en el fons un llibre té a veure amb les persones". Com ja hem avançat, aquesta és una de les dues grans virtuts del llibre. Que, tot i la condició d'artifici descarat -és un Frankenstein de la narrativa i el cinema populars nord-americans-, conté un drama humà que interpel·la i commou. L'altra gran virtut és el domini narratiu de l'autor: és admirable com planta la informació, dosifica la intriga, maniobra els girs argumentals i et llança a la cara uns cops d'efecte que et deixen knockout . La veritat sobre el cas... és una novel·la terriblement addictiva. Si el lector comença a llegir-la, haurà de seguir fins al final, impulsat per aquella ànsia feta de plaer i desfici que només generen els misteris més apassionants.