BarcelonaAl llarg de gairebé mig segle d’història, el premi Josep Pla de narrativa ha sabut combinar l’aposta per noves veus -no necessàriament joves- amb la recompensa d’autors consolidats. El primer guanyador va ser Terenci Moix amb Onades sobre una roca deserta. Era l’any 1968. En aquells moments, Lluís Foix tenia 25 anys i s’havia estrenat no feia gaire com a “soldat-periodista” al Diario de Menorca mentre feia el servei militar a l’illa.

Quaranta-vuit anys després, Foix ha guanyat la 48a edició del guardó literari -dotat amb 6.000 euros i la publicació al febrer a Destino- amb la segona part de les seves memòries, Aquella porta giratòria, que va presentar al guardó sota el pseudònim de Joan March, amb l’enrevessada ironia que de tant en tant treu el cap en les tertúlies televisives i radiofòniques en què participa. Des de fa més de quatre dècades, el nom de Lluís Foix ha estat associat professionalment a La Vanguardia, com a periodista i opinador però també ocupant-hi càrrecs de responsabilitat: el 1983 en va ser director durant uns mesos i més endavant va ser-ne director adjunt (1987-2000) i director de l’edició digital (2000-2006). Actualment és un dels dos consellers de direcció del diari, juntament amb Josep Maria Sòria. “Quan vaig entrar a treballar al número 28 de Pelai ens comunicàvem per telèfon i cridant -deia ahir l’autor, just després de rebre el premi-: no hi havia ni ordinadors ni maneres de comunicar-nos com les d’ara”.

Què és el periodisme de raça?

Si a La marinada sempre arriba (Columna, 2013) Foix s’ocupava d’algunes vivències d’infantesa i adolescència en un racó de la vall del Corb -va néixer a Rocafort de Vallbona el 1943-, en aquest nou lliurament memorialístic avança una mica i fa un homenatge, en primera persona, “a l’autèntic periodisme de raça que ara s’ha perdut: es parlava, es bevia i es criticava molt”. La seva experiència personal li permet construir “un mirall de les virtuts i defectes d’un país” en plena època de canvis, la dècada dels 70 i la dels 80. Presentat en forma “d’anecdotari entranyable”, Aquella porta giratòria recorda els inicis de la trajectòria periodística de l’autor, els anys que va ser corresponsal a Londres -ciutat on es va estar des del 1974 fins al 1981- i els de Washington, un periple més breu, que es va obrir el 1981 i es va tancar l’any següent. A La marinada sempre arriba, el periodista afirmava que “el poble és intimitat, proximitat” i que “cuida la gent, a vegades, de forma excessiva”. El primer llibre partia de la calidesa familiar i acabava amb l’arribada a Barcelona. Aquí, Barcelona és la pista des de la qual Foix s’enlaira cap a l’estranger: a més de les corresponsalies, ha estat enviat especial en una vuitantena de països en les seves més de quatre dècades de trajectòria periodística.

El premi Pla i la primera persona

L’últim autor que va guanyar el premi Josep Pla amb un llibre de memòries va ser un altre periodista, Rafel Nadal. Quan érem feliços (2012) es va vendre al seu moment com una novel·la i en gairebé quatre anys ha col·locat més de 60.000 exemplars. Nadal no ha sigut l’únic autor que s’ha emportat el premi estirant el fil de la memòria. El primer Josep Pla de no-ficció va ser per a Temps barrat, del crític d’art Alexandre Cirici, el 1972. Dos anys després, el líric dietari El vel de Maia, de Marià Manent, també va ser recompensat. Altres guanyadors del Pla amb llibres escrits en primera persona han sigut Josep Piera, amb El cingle verd (1981), Àlex Susanna, amb Quadern venecià (1988), i Lluís Maria Todó, amb El mal francès(2006).