BarcelonaQuan érem petits ens van ensenyar que cada història duia associada un missatge. A missa, cada diumenge ens llegien uns fets (“paraula de Déu”) que tot seguit el capellà interpretava de manera que no ens passessin per alt les conseqüències morals. A l’escola, cursàvem assignatures com formación del espíritu nacional que seguien un patró semblant. Algunes de les històries, de fet, eren mimètiques: el sacrifici d’Isaac a mans del seu pare Abraham semblava la matriu del que ens explicaven sobre el setge de l’alcàsser de Toledo, quan el general Moscardó va acceptar que el seu fill fos afusellat pels “rojos” abans de rendir-se. En tots dos casos, el missatge era clar: els nostres pares no havien de dubtar a sacrificar-nos, si arribava el cas, a causes superiors.

En paral·lel, llegíem tebeos i novel·les, igual com vèiem dibuixos animats, sèries i pel·lícules: per pura diversió. En aquestes ficcions hi apareixien personatges bons, dolents i regulars, que de vegades se’n sortien i de vegades no. Sense capficar-nos-hi, intuíem que en alguns àmbits les històries eren un pretext per vehicular missatges, mentre que en d'altres eren tan sols una manera de passar l’estona, d’entrar en altres ments, de conèixer mons llunyans o inventats.

Llegir, un acte de llibertat

Tot plegat ens va preparar per al principi que estableix la separació entre la qualitat d’una obra i els valors que presenta. Enteníem que aquesta separació ens alliberava dels adoctrinaments que havíem patit, i sobretot ens permetia llegir qualsevol cosa, ja que la sobirania del text, així com el plaer que procurava, estaven per damunt de consideracions personals, ideològiques, racials, socials o històriques. Com que llegir era un acte de llibertat absolut, ens lliuràvem sense reserves a obres que presentaven visions complementàries o contradictòries, d’autors tan diversos com Bukowski, Brecht, Chandler, Anaïs Nin, Dostoievski, García Márquez, Yourcenar, Isak Dinesen o Truman Capote. Tot ens interessava: la tragèdia, l’humor, la banalitat. Només el tedi podia fer-nos desestimar un llibre.

Cap a finals de segle XX vam començar a veure que aquell principi trontollava. La primera mostra que recordo d’aquest canvi va ser a principis dels anys noranta, quan l'Aliança de Gais i Lesbianes contra la Difamació (GLAAD) va criticar la imatge del lesbianisme que difonia Instint bàsic, un film que presentava un grup d’assassines amb aquesta orientació sexual. Des de llavors s’ha afermat la idea que cada personatge representa un col·lectiu, i que la imatge que la ficció projecta del personatge resulta útil per valorar-la, sobretot per condemnar-la. 

Una actualitat plena de personatges modèlics

Ara el que importa és que els personatges siguin modèlics i que les virtuts (o els dèbils, oprimits o rebels) obtinguin recompensa. Així, la sèrie Unorthodox és recomanable perquè una noia escapa d’un destí advers i aconsegueix reinventar-se, mentre que la novel·la Lolita no ho és perquè presenta el punt de vista d’un pederasta. També importa que les opinions de l’autor siguin políticament correctes: els llibres que escriu Erri de Luca, que és compromès i comprensiu, són millors que els de Michel Houellebecq, que és masclista i egocèntric.

La consideració de les obres literàries a partir dels valors que transmeten protagonistes i autors em recorda aquella manera de llegir que associo als anys setanta, però entenc que a les generacions més joves els pot semblar una forma d’enfrontar-se al dogma de l’autonomia estètica. També és cert que la connexió entre literatura i moral permet estalviar molt de temps. Per exemple, ja no cal llegir obres d’autors que van abraçar ideologies sòrdides o que van tenir comportaments execrables. Si qualsevol llibre que mostri personatges masclistes, racistes o colonialistes és rebutjable, la valoració esdevé ràpida i senzilla. M’hi vaig trobar anys enrere en un club de lectura en què comentàvem El Gattopardo. A cada passatge, un dels assistents criticava el comportament moral del príncep de Salina. No dic que li faltés raó, però aquella dèria ens impedia abordar altres elements de la novel·la.

Si ens acostumem a exigir que tots els personatges de les ficcions respectin la sensibilitat actual, no tardarem a prohibir llibres com Huckleberry Finn o Matar un rossinyol, com ja han fet als Estats Units. Aplicant aquest criteri, bandejarem la gran majoria de les obres escrites abans de la Declaració Universal dels Drets Humans, que retraten una societat molt diferent de l’actual (i també les expectatives). Per extensió, serà difícil tolerar la violència gratuïta de La taronja mecànica, el classisme dels contes de Poe, les massacres de musulmans que emprèn Tirant lo Blanc, l’esclavatge naturalitzat a Les mil i una nits, la misogínia militarista de l’Odissea, etc. 

Molts estudiants d’avui creuen que l’operació de lectura es redueix a extreure del text una conclusió moral, en general vinculada a conceptes de moda com la proactivitat, l’empatia o la zona de confort. La majoria de ficcions de segles anteriors, en canvi, no ofereixen el que Giorgio Manganelli anomena “el frau pietós d’un missatge”. Si la tendència no canvia, aviat les úniques ficcions acceptables seran les que no hi passa res (En Teo a la granja) o les que vehiculen filosofades explícites (El Petit Príncep).