A l'inici de la seva primera novel·la, que es capbussa en la Guerra Civil, Josep Masanés parla d'un bombardeig que ha deixat les cases senyorials "a la vista de forma impúdica i vergonyant". Aquesta seria també una bona definició de la perspectiva que adopta l'autor al llibre: La vall de la matança és un tall transversal que obre la història i fa visibles tot de petits compartiments dins dels quals passen coses esgarrifoses, ben bé com una casa esventrada que permet observar tot el que havia estat ocult rere els murs. En la primera habitació s'hi amaguen les trinxeres estretes i poc fondes que no protegeixen del foc enemic. En un altra, el tret al clatell a la cuneta i, al costat, la pira amb les imatges dels sants. I en una tercera, el comandant Gurkóvitx traient la pell d'un presoner de viu en viu, mentre de lluny avancen altre cop els bombardejos de l'aviació nacional. I així successivament, en un intent d'oferir descripcions que pretenen suplantar l'ull de la càmera, impassible i objectiu.

La contraportada del llibre anuncia un relat sobre la guerra "com mai abans no te l'havien contat". Fins i tot podria ser cert, ja que a Catalunya la Guerra Civil ha generat relativament poques "baionetes que fendeixen la carn". És fàcil constatar que la llarga postguerra va forçar els autors catalans a adoptar unes estratègies molt elaborades de confrontació amb el passat recent: la matança dels coloms de Mercè Rodoreda, la gèlida fredor aristocràtica de Llorenç Villalonga, l'hermetisme dolorós de Salvador Espriu, l'ofec dels nois tuberculosos de Blai Bonet... Totes aquestes escenes d'angoixa sembla que avui ja no puguin tenir cap ressò. Sembla que aquestes veus s'han tornat inservibles per massa indefinides i complexes. Com si tot aquest llegat fos només literatura, sense cap context històric que encara estigui a l'abast.

La proposta de Josep Masanés cerca un model més efectiu i s'inscriu sota la batuta de la "poètica de Cormac McCarthy". McCarthy és certament capaç d'encarar-se a l'extrema violència i sacsejar un públic acostumat a pensar la seva llar com un indret inviolable. Però el cataclisme indefinit de La carretera (2006) o bé el territori de frontera a Tots aquests cavalls (1992) construeixen el relat a partir de la distància, Mèxic és lluny, els apatxes ja no són cap amenaça, l'apocalipsi és una mera possibilitat.

El relat de Masanés s'entrebanca precisament per l'excés de confiança de trobar-se prou lluny de la guerra i de manipular, doncs, un material inert. L'autor converteix uns fets ofegats pels silencis en una mena de supermercat on es poden agafar motius estremidors i construir un passat dividit entre el costat de les víctimes i el bàndol dels homes vils que estan contaminats "pels virus que infecten les seves cèl·lules" amb la maldat. Un d'ells un dia va trobar una dona malferida i "va treure el sabre de la funda i el va passejar per la ferida de la panxa", fins que "la dona es va pixar a sobre". Cito la frase perquè m'indigna. Descriure així una mort anònima no demostra la vilesa del comandant, capaç de matar qui fos, sinó que demostra la insensibilitat d'algú que només s'està imaginant "els carrers coberts d'aiguaneu i fems d'ovelles".