“Tant se val en quin lloc del món siguis: la música de festa major esvaint-se darrere teu mentre vas a dormir la mona sempre reconforta”: diuen que quan la primera frase d’un llibre n’aconsegueix resumir l’essència és que l’escriptor ha fet alguna cosa bé. El dia de l’escórpora és el debut de Miquel Bonet Pinyol i ha rebut un d’aquests “premis menors” que Bolaño qualificava de “premis búfals”, perquè caçar-los li permetia guanyar-se la vida.

Tot i que no sabem si el premi li ha permès a Bonet pagar-se un arròs amb escórpora, si més no estem agraïts que ens hagi fet descobrir algú que sap calar i reproduir amb ironia els nostres comportaments més tòpics i, sobretot, fer dir a la llengua allò que ell vol que digui. Encara que a la segona meitat la història s’esfilagarsi amb petites digressions -tots els capítols són breus o brevíssims- que no sempre estan justificades i que acaben distraient una mica massa de l’argument principal.

La història no té cap secret, però té molta gràcia: és una adaptació lliure de l’argument de la pel·lícula Tauró, de Steven Spielberg, substituint el tauró assassí que atemoreix la població per una escórpora gegant i Califòrnia per Vilafarta, un poble que no té res a veure amb Cambrils, esclar. El retrat de la vida costanera a començament de temporada d’estiu, de les hores estiregassades sota el sol i dels tipus de personatges que hi habiten és brillant, i s’alterna amb una altra història, que és el passat del protagonista, un jove vilafartenc que recorda una història d’amor que va viure als Estats Units.

De la inquietud al 1714

La sensació d’inquietud i la progressiva alarma social que es desencadena al poble per culpa de l’escórpora (hi ha una massacre a la platja emesa al Telenotícies ) fa que s’organitzin Rutes de l’Escórpora, es col·loquin plaques commemoratives, se celebrin congressos internacionals sobre aquest peix o es publiquin llibres que relacionen l’escórpora i el 1714: com dels porcs, dels catalans tot s’aprofita.

No cal dir que en aquesta espiral ressona la narrativa humorística catalana de la dècada dels 30, passada per Pere Calders i Quim Monzó. La ironia amb què s’explica la peripècia de la caça del monstre, combinada amb alguns passatges més lírics o de reflexió sociològica que no són altra cosa que una declaració d’amor al mar acaben de fer d’El dia de l’escórpora el llibre ideal per llegir aquest estiu sota el para-sol.