Llegim 13/09/2014

“La història ens afecta a tots i sense distincions”

La primera novel·la de Sahar Delijani comença a la presó d'Evin, a Teheran, amb una escena que encongeix el cor dels lectors més escèptics

Jordi Nopca
4 min

La primera novel·la de Sahar Delijani comença a la presó d’Evin, a Teheran, amb una escena que encongeix el cor dels lectors més escèptics: la jove Azar està a punt de donar a llum i és conduïda cap a l’hospital en una furgoneta, amb els ulls embenats i supervisada per les germanes del règim de Khomeini. La història encara impressiona més quan se sap que la nena que la presonera portava al ventre era l’autora mateixa.

Nascuda el 1983 en plena efervescència de les detencions massives contra l’oposició al govern, Delijani va marxar amb els pares a Califòrnia quan tenia 12 anys. Igual que Khaled Hosseini, Jhumpa Lahiri, Dinaw Mengestu i Junot Díaz, l’escriptora ha construït una ficció molt atractiva a partir de la singularitat dels seus orígens i del contrast amb el món occidental. En el seu cas, les penúries familiars -l’empresonament dels pares, l’execució del tiet- afegeixen un ingredient de risc a la seva prosa, que hauria pogut caure en clixés sentimentals i en afirmacions maniqueistes. Així i tot, se’n surt prou bé.

Vas estudiar literatura comparada a Berkeley. ¿La carrera et va ajudar a escriure?

Abans d’entrar a la universitat escrivia poesia. Quan vaig començar la carrera vaig deixar-ho córrer i vaig provar sort amb la prosa. Estudiar literatura comparada t’ajuda a veure qualsevol text en relació a un altre, a jutjar les obres no només pel seu valor intrínsec sinó pel context en què són creades. En el cas d’A l’ombra de l’arbre violeta, cada capítol passa en un moment diferent: començant pel 1983 i arribant fins al 2011, però sense ordre cronològic i amb personatges que apareixen i desapareixen.

La primera novel·la publicada no va ser la primera que vas escriure.

No! En vaig escriure tres abans, però va ser un entrenament per arribar fins a A l’ombra de l’arbre violeta. No et pots convertir en escriptor d’un dia a l’altre, cal un aprenentatge tècnic, i també moltes lectures. Amb la novel·la va passar que un dia vaig trobar una història que m’importava molt en l’aspecte emocional.

¿No et feia por novel·lar la història de la teva família? ¿I si després d’aquest llibre tan personal no trobes cap altre argument d’impacte?

La vida et mostra una quantitat de coses impressionant. Cap de nosaltres està lligat únicament a una sola veritat emocional: només cal observar l’entorn i a tu mateix amb cura. És veritat que aquest llibreexposa el meu propi centre personal, però tinc més coses per explicar.

Comencem a la presó, amb la narració del part d’una mare, però va ser el teu pare el desllorigador de les teves ganes d’investigar.

Sí. Molts anys després de conservar una polsera que m’havia regalat, vaig voler saber quina història amagava. Es va resistir una mica a parlar-me’n, però al final em va dir que l’havia fet amb les closques dels dàtils que li donaven per esmorzar els divendres a la presó. Aquesta va ser la primera narració que vaig escriure. Després va venir la de la mare.

¿També va ser difícil que et donés explicacions tan precises com les que es poden llegir a la novel·la?

Vaig tenir feina per convèncer-la. L’estratègia va ser escoltar-la amb un bloc de notes en què apuntava tot el que deia, fingint distància i professionalitat. Durant el procés d’escriptura vaig haver d’aturar-me diverses vegades: el fet d’estar-hi tan implicada em posava molt trista.

Un dels grans perills del llibre era ser sentimental.

Exacte. Per això me n’allunyava durant temporades.

Un altre era la repercussió al país.

En això no hi volia pensar. Si ho hagués fet no hauria acabat el llibre. Volia tenir prou llibertat per explicar els fets tal com jo volia.

No has pogut tornar a l’Iran.

No. El meu país és imprevisible. No m’ha amenaçat ningú i si hi viatgés com a turista potser no passaria res. O això, o em retindrien i no en podria sortir.

Per a tu, la magdalena sucada al te de Proust són les caixes de cartró.

Un dia, quan ja vivia a Torí, vaig rebre una caixa dels meus pares i de cop vaig adonar-me que l’olor de pols i de cartró era el que em despertava els records de l’Iran.

En un passatge de la novel·la la Sheida llegeix una notícia d’Amnistia Internacional que parla de 4.500 morts durant les execucions massives del 1988.

És un dels pocs moments en què els fets històrics passen a primer pla. Amnistia Internacional parla de 4.500 morts, però hi ha fonts que eleven la xifra fins als 12.000. Em vaig ocupar de donar molts noms perquè el lector no tingui clar de qui parlo, exactament. Una vida és continuada per les altres. La història ens afecta a tots i sense distincions. Ningú no se n’escapa.

Un altre fet traumàtic va ser la guerra entre l’Iran i l’Iraq.

El pitjor de tot va ser l’enorme quantitat de pèrdues. Quan Khomeini va pujar al poder es van assassinar els alts comandaments de l’exèrcit perquè no hi hagués cap més revolució. El 1980, quan va començar la guerra, l’Iran no tenia armes ni estratègies militars, només la gent, “la Defensa Sagrada”. En vuit anys van morir un milió de persones d’un bàndol i l’altre. El país va quedar marcat i devastat també per l’ús d’armes químiques de Saddam Hussein.

stats