El naturalista i investigador mèdic alemany Gerald Hüther, un dels disset savis que assessoren la cancellera alemanya Angela Merkel, és l’autor d’una breu refutació de l’evolució del darwinisme. Es titula La evolución del amor i l’ha publicat l’editorial Plataforma en traducció de José Aníbal Campos. Seguint l’estela de Darwin, fins i tot obviant algunes de les intuïcions tardanes, els naturalistes s’han dedicat tenaçment i, cal dir-ho, amb gran èxit a explotar fins al detall la competència entre espècies com a principi bàsic de l’evolució a partir d’idees com la lluita del més fort per la supervivència, la posterior descoberta sociobiològica dels anomenats gens egoistes -en parlar de gens i no d’individus se supera la contradicció entre egoisme individual i bé comú de l’espècie- i en darrer terme de l’atzar, no pas la creació divina.

Sense negar pròpiament res d’això, Hüther creu que no és suficient per explicar l’èxit de l’espècie humana. Alguna cosa falta, alguna cosa falla. Com ja deveu haver deduït pel títol, la seva descoberta és més vella que l’anar a peu: senzillament, hi falta l’amor, el sentiment que manté cohesionats el món i les persones. Així doncs, proposa passar de “l’antiga biologia de la por” a la “biologia futura de l’amor”. I diu que el mateix Darwin d’alguna manera ja anava per aquí quan, dotze anys després de publicar Sobre l’origen de les espècies, el 1871 treia un títol que va ser menys comprès, si no directament ignorat: L’origen de l’home i la selecció sexual.

En aquell assaig, Darwin afirmava coses com aquesta: parlant dels “instints socials”, escrivia que no es poden entendre sense “l’amor i el desenvolupament de la simpatia”. I continuava: “Els animals amb instints socials senten plaer en companyia d’altres, s’adverteixen mútuament dels perills i es defensen i ajuden de manera recíproca de diferents maneres. Instints com aquests no s’estenen a tots els individus de les espècies, sinó als de la mateixa comunitat. I atès que són molt beneficiosos per a l’espècie, s’han desenvolupat, amb tota probabilitat, gràcies a la selecció sexual natural”. El sexe, esclar, però sense descartar l’amor.

Segons Hüther, un segle i mig després la biologia moderna per fi es retroba amb aquest Darwin que no arriba a fer el pas però quasi, i s’hi retroba en entendre que “en la lluita per l’existència no tan sols sobreviuen els que s’imposen millor que tots els altres a costa dels altres, sinó que, en una fase superior del desenvolupament, s’imposen també aquells que es mantenen units millor que els altres, ja que es troben vinculats per un sentiment comú”.

Segurament no és casual que, al mateix temps que la biologia està fent el salt vital del concepte de competència al d’amor, en el món capitalista, marcat fins fa poc per la desregulació dels mercats per incentivar una suposada competència lliure, s’estiguin ara obrint pas pràctiques com l’economia col·laborativa i el control supraestatal de les transaccions financeres. Suposo que es tracta, com diu Hüther des de la biologia, de reforçar tot allò que ens fa humans i evitar tornar a caure en les llei de la selva.