EL LLIBRE DE LA SETMANA
MARINA ESPASA

El teló de fons

'La societat dels somiadors involuntaris' de José Eduardo Agualusa. Periscopi / Edhasa. Traducció de Pere Comellas. 304 pàg. / 18,50 €

El teló de fons Zoom

Els lectors del darrer Premi Llibreter en llengua estrangera, Teoria general de l’oblit -que Edicions del Periscopi va publicar el 2017-, trobaran a La societat dels somiadors involuntaris el mateix to màgic amb el qual s’embolcallava una realitat violenta i veuran com s’hi recupera també el personatge del periodista angolès Daniel Benchimol, una mena d’alter ego de l’autor que no para de furgar en el passat del seu país per qüestionar-ne el present. En aquesta nova novel·la, l’escriptor José Eduardo Agualusa s’ha proposat narrar la història política d’Angola dels darrers trenta o quaranta anys a través d’uns personatges als quals passen coses no del tot reals o, més ben dit, per als quals la realitat no és suficient. Si la novel·la anterior pivotava sobre els conceptes de desaparició i d’oblit com a culpables de la devastació d’un país, aquesta vegada Agualusa fa servir un material encara més delicat, el dels somnis.

El que tenen en comú els personatges que no paren d’entrecreuar-se i d’explicar-se històries a les ciutats i deserts d’Angola, Cuba, el Brasil o Sud-àfrica són tota mena de somnis, ja sigui perquè uns quants somien exactament el mateix, perquè un d’ells té el poder d’infiltrar-se en els somnis dels altres, o perquè una artista visual en fa peces artístiques. Escriure sobre somnis és perillós, gairebé prohibit per segons quins manuals d’escriptura, però Agualusa s’escapa dels camins fressats de l’aprenentatge literari i sap administrar el recurs amb intel·ligència: només pel somni que descriu la caiguda del president del país ja val la pena llegir la novel·la. També és veritat que el rerefons de la història que explica -els efectes de la descolonització i de la guerra civil a Angola- és tan dur que l’efecte de cotó fluix que podria suposar l’ús d’un recurs com aquest queda compensat de seguida que un exguerriller treu la pistola per volar-li el cap a un antic torturador que acaba d’entrar al seu hotel.

Una lliçó no pamfletària

Un dels llocs comuns en els quals pot caure un autor és tractar el context històric de la ficció que està treballant com un “teló de fons”, com si fos una cortina amb un decorat pintat per davant de la qual actuessin els personatges: el resultat pot acabar sent una mala representació dels Pastorets. Un bon llibre, en canvi, fusiona aquest teló amb la història que vol explicar i amb els personatges que la travessen de la manera que només podrien fer-ho ells i en la direcció a la qual els empenyen aquest context i aquesta història. Així, les converses entre el periodista Daniel i l’exguerriller Hassi, en les quals aquest explica els interrogatoris a què el sotmetien mentre era en un sanatori a l’Havana, sonen com converses entre dos amics que es diuen el que només es poden dir dos amics de debò.

I la barreja d’incomprensió, admiració i amor incondicional que sent en Daniel per la seva filla rebel que el govern ha tancat a la presó és la que sent un pare per una filla. Gràcies a aquest filtre entenem i sentim més empatia per una realitat política que, si se’ns presentés d’una manera menys literaturitzada, potser ens costaria més d’empassar. “Ens agradaria que Angola fos un país lliure, just i democràtic”, li escriu en una carta la filla empresonada i en vaga de fam. “Si nosaltres, que no tenim gens de força, ens podem enfrontar al president i a tot el seu aparell repressor, aleshores qualsevol ho pot fer. [...] Pensa-hi, papa”. José Eduardo Agualusa, a més de recordar-nos coses bàsiques, regala pistes per escriure sobre política i no fer un pamflet.