Crítica
JOAN GARÍ

La soledat i el seu territori de caça

'Del final de la soledat' de Benedict Wells. Les Hores / Malpaso. Traducció de Ramon Farrés. 320 pàg. / 19,90 €

La soledat i el seu territori de caça Zoom

La infantesa i l’adolescència són territoris fascinadorament propicis per a la literatura i tot aquell alliberament d’energia purament creativa. No és estrany, doncs, que Benedict Wells haja plantejat Del final de la soledat com una història de tres germans que, esdevinguts orfes per la sobtada mort dels pares, han d’aprendre a fer-se valdre en la vida amb el desemparament traumàtic que els esdeveniments els han procurat.

Els tres germans són Jules, Marty i Liz. Jules és el narrador. Si dels pares heretem secrets, manies i predisposicions de tota mena, perdre’ls en plena infantesa suposa tallar un fil que no s’havia acabat de descabdellar, deixar sense curar una ferida massa profunda. “Una infantesa difícil -diu Jules-és com un enemic invisible, vaig pensar. No saps mai per on t’atacarà”. Els tres germans acaben en un internat on cadascú desenvolupa la seua personalitat. La Liz és una trencacors: “Per ser una noia era més alta del normal, ben bé metre vuitanta, però encara li agradava més córrer que caminar, confonia sovint l’admiració amb l’afecte i feia el que li donava la gana. La Liz tenia una curiositat juganera pel cos masculí, quan algú li agradava, no dubtava o temptejava, sinó que simplement atacava. Durant les vacances sovint sortia amb coneguts més grans, i dues vegades ja -no sense orgull- la policia l’havia hagut de portar a casa”.

Marty, al seu torn, era més reservat i estrafolari: “Semblava un petit criminal de Filadèlfia que en qualsevol moment podia assaltar un supermercat i fugir amb cinc dòlars i una bossa de llet”. Jules, probablement, era el preferit del seu pare. Com aquest volia, acaba fent de fotògraf i, en un moment donat, el descobrim preparant una sèrie d’imatges anomenada La bellesa de les coses insignificants. Aquest podria ser també el rètol que més escau a aquest llibre. És impossible no empatitzar amb les coses petites, entranyables, potser també un poc carrinclones. L’estil àgil de l’autor, de gran economia expressiva, molt basat en la força directa dels diàlegs, ens forneix uns passatges delicats que faran les delícies dels amants de la literatura densament emotiva.

La narració comença en 1980 i acaba en 2008. Els protagonistes es fan grans. Jules retroba l’Alva, molts anys després, quan ja té l’edat dels seus pares en morir. Amb ella va coincidir a l’internat. Llavors llegien plegats El cor és un caçador solitari, però el temps no ha passat en va. El cor continua de caça. La soledat encara hi és.