El ministeri de la felicitat suprema sembla que es posa en marxa allà on Salman Rushdie va deixar Els fills de la mitjanit, una novel·la publicada en anglès el 1981 i guanyadora del Booker Prize. L’aclamada obra de Rushdie estava protagonitzada per uns xiquets amb habilitats màgiques que havien nascut la mitjanit del 14 al 15 d’agost del 1947, en el moment en què l’Índia va aconseguir la seua independència i va abolir el jou britànic, però al preu d’esgallar-se en dos països: l’Índia i el Pakistan.

Arundhati Roy busseja de nou en el trauma original de la seua nació i, com Rushdie, no hi desdenya els elements màgics. L’Anjum, la seua protagonista inicial, naix hermafrodita en una família en què només es parlava urdú. Si, segons Ludwig Wittgenstein, els límits del llenguatge són els límits del nostre món, la mare de l’Anjum no sap què fer amb aquell problema: “En urdú -explica Roy-, l’única llengua que sabia, totes les coses, vives o no -catifes, roba, llibres, plomes, instruments de música-, tenien gènere. Tot era masculí o femení, home o dona; tot, excepte aquell fill”.

“Era possible viure sense llengua?”, es pregunta la mare. Bé, almenys hi havia una paraula per als éssers com l’Anjum: hijra [persona amb atributs masculins però consciència femenina]. I també kinnar. “Però dues paraules -rebla el narrador- no fan una llengua”.

Una duplicitat perillosa

De sobte el sexe es converteix en una poderosa metàfora: l’Anjum té penis i vagina igual que l’Índia és alhora hindú i musulmana perquè, quan “la caròtida de Déu va rebentar la nova frontera entre l’Índia i el Pakistan i l’odi va matar un milió de persones”, amb això no van acabar els problemes sinó que van començar. El Pakistan seria una nació majoritàriament musulmana i l’Índia majoritàriament hindú, però en la realitat els practicants de les dues religions hi estarien barrejats. El conflicte estaria servit. Com en les altres disputes territorials d’arrel religiosa del segle XX (l’Ulster disputat per catòlics i protestants, o el vell dilema Israel-Palestina), un odi ancestral, visceral i magmàtic es destil·la des de les muntanyes volcàniques on dormen els déus i cau, en forma de lava, en les consciències dels ciutadans més indefensos.

Arundhati Roy es va donar a conèixer amb la novel·la El Déu de les coses petites (1997, traduïda a 47 llengües). De llavors ençà no havia tornat a escriure cap altra novel·la. En el seu lloc, ha publicat alguns llibres sobre temes políticament candents, d’acord amb les seues idees anticapitalistes i pacifistes. Entre aquests, The Algebra of Infinite Justice (2002) o Capitalism: a Ghost History (2015). Quan ens enfrontem a la lectura d’ El ministeri de la felicitat suprema, podríem pensar, per alguns dels temes que s’hi aborden (la corrupció de la classe política hindú, la misèria generalitzada al país, la violència endèmica contra les minories, el conflicte del Caixmir…) que Roy ha volgut seguir ocupant-se de les seues dèries ideològiques però retornant al motlle novel·lístic. En realitat, no és ben bé així. A les pàgines d’aquest llibre es revela de seguida un gran narrador, és a dir, aquell que lluita fins al final amb la sintaxi de cada frase. Per a un bon escriptor cap frase és banal, prescindible o escadussera. Cada sentència ha d’estar treballada amb dedicació i passió, perquè serà un maó clau en la construcció de l’edifici global. I les frases d’ El ministeri de la felicitat suprema són d’aquest tipus.

Reverberats per tots els conflictes, els personatges d’aquesta novel·la -l’Anjum, però també el Tilo, la Musa o les dues senyoretes Jebeen- lluiten per ser feliços, per dur una vida digna. La política i la religió, ve a dir Arundhati Roy, no hi ajuden gaire. Més aviat al contrari.