CRÍTICA
SIMONA ŠKRABEC

El repertori de gestos de talla

'Lítica' de Lucia Pietrelli. Males Herbes. 108 pàg. / 16,90 €

Lucia Pietrelli / ISMAEL VELÁZQUEZ Zoom

Lítica, el títol de la breu novel·la de Lucia Pietrelli, és com una porta que s’obre a una escriptura suggeridora, lírica i fins a un cert punt indefinida. Les eines de l’edat de pedra són importants perquè van estimular l’ésser humà a iniciar l’activitat productiva. Calia aprendre a destriar la matèria primera pètria entre les roques. I llavors transformar la pedra, tallant-la, fins a convertir-la en un utensili per fer més fàcil la supervivència, que assegurava la perpetuació de l’estirp.

Pietrelli fa exactament això, diria, amb el seu text. Se situa en un espai indefinit, talment una mena de prehistòria. Les relacions entre els personatges i l’entorn on viuen són només intuïcions. Ens movem per un espai cobert d’una boira espessa que atenua els sons i els contorns, però precisament per això fa molt més punyent la mirada interior. L’emoció aquí és viva, cou com una ferida. Els cossos brillen en la foscor per l’escalfor que emanen, per la seva mera presència, i no necessàriament per allò que fan. Som davant d’un univers estàtic, petrificat. Observem de lluny una guerra de posicions.

La perspectiva de la narració es manté en els llimbs que separen la infantesa de l’edat adulta, de manera que aquestes cent pàgines plantegen el desig de preservar la innocència púber per sempre. Es demana a la vida una obertura cap a l’eternitat, desafiant així totes les lleis naturals. La mort hi és present, però també audaçment combatuda. L’àvia mor apagant-se com una espelma que ha consumit tota la cera. ¿Té sentit viure la vida per acabar així? I també hi ha un accident de trànsit que s’ha endut un noi que, vist des de la seva no-presència, podria haver sigut aquella guia cap a una edat adulta que desafia les convencions establertes. Imaginar una vida adulta que no estigui basada en el sacrifici de la felicitat ingènua resulta pràcticament impossible. Impera el desencís dòcil. La rebel·lió no arriba a verbalitzar-se, no aixeca el vol.

La transformació -en el sentit de les larves invisibles que es converteixen en papallones irisades- no és gens fàcil. La societat tal com és no preveu pas aquesta possibilitat. El pare és un ésser bàsicament indiferent. La mare ha de ser, evidentment, assassinada perquè encarna la claudicació infame del gènere femení. I l’amor, si és que hi ha amor, té dues cares incompatibles. L’estàtua de pedra als afores del poble és l’única presència que desperta el desig carnal: “Ella se li va apropar, una costura de plaer li regalimà lentament cuixes avall demanant a crits que la fes seva”. El Gael, l’home que ve a substituir el noi mort i alhora ha de combatre la perfecció d’una estàtua pètria, és simplement maldestre: “No et vull fer mal, però existeix alguna manera de penetrar-te sense fer-te patir?”

El jo fràgil que narra la història trepitja el camí obert per la “germana gran”, anomenada també Ella. No es tracta de cap estudi de relacions familiars, tanmateix. La qüestió és més vasta. Es tracta de trobar la manera de viure que no repeteixi allò que ha de ser sempre novament repetit. L’eina amb la qual treballa Pietrelli és esmolada com un punyal de sílex. Ens situa en un espai d’abans perquè hi ha preguntes que encara no han estat resoltes.