EL LLIBRE DE LA SETMANA

El rei superb de la màscara

'Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant' de Thomas Mann. Navona. Trad. Jordi Llovet. 504 pàg. / 32 €

El rei superb de la màscara Zoom

Thomas Mann no decep mai. El seu domini absolut de la forma -o gairebé absolut: val la pena llegir el magnífic epíleg de Jordi Llovet- serveix per presentar personatges i situacions que aprofundeixen el moll de les qüestions humanes -i, doncs, morals- de caràcter universal. El de Lübeck no deixava res a l’atzar. De manera que feia casar un immens talent narratiu amb la planificació conscienciosa de les seves obres, que no començava a escriure si abans no s’hi havia familiaritzat en la seva imaginació i en els papers de preparació.

Aquesta novel·la va tenir una composició molt llarga: Mann s’hi va posar als anys deu del segle passat, l’abandonà temporalment i, després d’alguns avatars personals i de no pocs trasbalsos històrics, va acabar-la durant els anys cinquanta, poc abans de morir. Això d’ acabar-la, però, és un dir. En realitat, el que llegim és la primera part de les memòries de Fèlix Krull. L’autor no va tenir temps -i probablement tampoc no hauria tingut esma- d’abordar la segona part de la seva divertida paròdia de la novel·la picaresca i de la novel·la de formació, alhora. I ens va llegar una història que, certament, s’interromp de sobte (i de quina manera tan prometedora!), sense arribar a desenvolupar moltes de les línies argumentals que el personatge mateix ens havia avançat en la narració.

“Aquest noi està fet per a les disfresses”, conclou el padrí Schimmelpreester, referint-se a Fèlix Krull. L’home té vel·leïtats artístiques, i el seu fillol li serveix sovint de model. Bonic i parençós des de ben jovenet, Fèlix es mostra, també, com un impostor de primera hora. El seu pare s’havia dedicat a la indústria dels vins escumosos, però una mala gestió financera -tema que apareix en altres obres de Mann: en Els Buddenbrook, posem per cas- fa que el negoci fracassi i que l’amo acabi engegant-se un tret a la templa. El fill no es plany gaire de la tragèdia familiar i comença, ben aviat, una fulgurant carrera de sàtrapa. Tant falsifica signatures com es complau a manifestar els seus dots innats i primoters per a la representació teatral. De fet, a banda del seu agraciat aspecte, Fèlix domina l’art del llenguatge -parla alemany i francès, les llengües familiars, però també es defensa en anglès i en italià-, i aquesta és, sens dubte, la seva principal arma de conquesta. Mann aconsegueix fer-nos estimar el seu simpàtic bergant, a qui no calen padrins: “Sempre m’ha agradat veure que causo bona impressió no solament pel meu exterior tan atractiu sinó també pels meus dots intel·lectuals”. Quant a això últim, el lector descobrirà de seguida que no són res de l’altre món; però, si més no, el xicot sap escoltar i aprofitar idees interessants d’altri, que repeteix tot sovint, com si fos un autèntic connaisseur en la matèria que sigui.

Com indica Llovet, Krull constitueix una figura paròdica de l’artista. El jove es rabeja en l’art de la seducció i l’engany -encaterina dones madures i jovenetes, engalipa militars d’acreditada carrera, ensarrona usurers experts i fins i tot encisa el rei de Portugal-, però sempre actua d’una manera individualista. Potser per això sent fascinació per les imatges dobles : la que formen dos cosins en un balcó, la de la mare i la filla lusitanes i, fins i tot, la que componen un torero i la seva víctima, a Lisboa, en una de les escenes més pintoresques de la novel·la. La traducció recuperada de Llovet reprodueix molt bé la vèrbola elevada i enredaire, ensems, del protagonista (el to és admirable!). Però hauria calgut ser més curós, sobretot, en el lèxic i en la morfologia verbal: arreu hi llegim “desprovist/-a” i “jugar un paper”; “un dia templat” ens ennuvola de sobte la lectura, com, poc abans, un “brevatge” o, més endavant, un “puixava i baixava” o un “companyerisme”; el verb “copsar” es confon amb “colpir”, “destí” amb “destinació” i “per tal com” amb “per tal que”; més d’un “de refiló” ens fa la guitza, com no pocs “a quadres”, moltes “vivendes”, no sé quants “jugar al tenis” i un -ai las!-“a les meves espatlles”; aquí un “traiés”, allà un “desapareixi” i, més enllà, un “assaboregi”... Cap d’aquests lapsus no sembla imputable al nyeu-nyeu de l’heroi de la ficció. La traducció és tan exigent que caldria esmenar aquests descuits en futures edicions.