Thomas Mann va publicar aquesta novel·la el 1901, quan tenia 25 anys. Però el geni i el talent que atresora ens continuen admirant molt més d’un segle després. No hi enfila les llargues disquisicions filosòfiques, gairebé enciclopèdiques, que trobem a La muntanya màgica (1924)i El doctor Faustus (1947), tot i que n’hi ha algunes de molt valuoses; sobretot al final, quan l’última baula masculina de la família, el jove Johann Buddenbrook, Hanno, es va manifestant cada vegada més allunyat del món dels negocis dels seus predecessors. Ara bé, la raó narrativa és tan poderosa que tot l’edifici novel·lístic -a diferència de la imponent casa de la ficció, inaugurada l’any 1835 i malvenuda el 1872, reflex de tota una nissaga- aguanta fermament fins avui.

Influït per Nietzsche, Thomas Mann ja ens dona, al títol, una pista inequívoca: la de la decadència. Ell mateix devia pouar idees i records de la seva pròpia família, una nissaga burgesa de Lübeck, que també és la ciutat innominada on passa la història. El relat comença als anys trenta del segle XIX i s’acaba el 1876, amb l’únic membre masculí supervivent de la gran saga tancat en un sanatori. L’observança de la tradició fa que alternin dos noms per als hereus: els de Johann i Thomas. Des de temps immemorials es transmet, de pares a fills, aquesta màxima (consell o amenaça): “Fill meu, dedica’t amb delit als negocis de dia, però fes tan sols aquells que de nit et deixin dormir tranquil”. No tots els hereus n’han fet cas. I, pel que fa a l’últim, el jovenet Hanno, ni tan sols ha calgut que la tingués en compte, perquè ha mort de tifus abans d’arribar a la vintena. Tampoc no n’hauria fet cap divisa de vida: en Hanno està tocat per la música, perquè s’ha empeltat de la vena artística de sa mare. Amb el seu pare, és un dels personatges més fascinants de l’obra, i un clar precedent dels cèlebres Tadzio i Hans Castorp.

Hanno encarna la tensió irresoluble entre el deure familiar i la vocació artística (i, tant com aquesta, la vocació de llibertat). El seu oncle Christian, l’ovella negra de la família, no ha tingut mai prou coratge per plantar-se davant son germà: és un pobre d’esperit, un hipocondríac irredempt i, a sobre, un baliga-balaga. El dels Buddenbrook és un llinatge d’ordre, nodrit d’homes ben dotats per als negocis i la política municipal. Però el jove músic trenca definitivament la cadena. Com l’Estevet de Santiago Rusiñol, tot i que amb una distingida tendència a la malenconia i una consistència moral que són molt lluny del protagonista de la popular Auca.

La novel·la és un goig del començament fins al final. L’Antonie, una de les germanes, marcada per la malastrugança, va anotant els grans esdeveniments familiars en un llibre. Les festes sonades se celebren a la sala dels paisatges de la mansió. Mann retrata, amb mà mestra, una ciutat mitjana: personatges que parlen en dialecte -el baix alemany-; la tensió entre el nord (d’on procedeixen) i el sud (on, de tant en tant, s’han de desplaçar); la manera diferent de viure la fe entre el protestantisme, tan arrelat en l’esperit de la família, i el catolicisme. Quantes pàgines d’estricta lliçó narrativa, de penetrant observació moral: sobre la malaltia, posem per cas, i la mort. Quina manera més elegant d’enunciar els diversos decessos, sovint al final del capítol! L’autor descriu amb una minuciositat gairebé obsessiva el cos dels personatges -les faccions, la pell, els cabells, les dents-, i quantes clarícies no ens en dona! De tant en tant, esquitlla en el seu relat una nota irònica per relaxar l’ambient familiar, d’extrem rigorisme (aquell os dissecat, regalat als Buddenbrook, que sosté una safata en què deixen les claus; aquell lloro de cal dentista Brecht, que diu “un momang!” en lloc d’“un moment!”).

Fonda meravella de l’escriptura, en la meritòria traducció recuperada de Fontcuberta! “Sé que moltes vegades els signes i els símbols externs, visibles i tangibles, de la felicitat i del progrés apareixen quan en realitat ja tot va costa avall”, diu Thomas, lúcid de cop, a la seva germana Tony (aquest mateix és el tema de la seva novel·la curta L’enganyada ). Capítols com el de la celebració de Nadal o el de la mort d’aquest mateix personatge són, ras i curt, obres mestres de l’art de narrar. Tota la novel·la, de fet, ho és, encara que l’autor la considerés “una obra de joventut”.