Aquella inoblidable llibreria. Situada, provocativament, al bell mig del centre de València, ensumant els efluvis de la milla d’or capitalina. La provocació consistia a estar especialitzada en llibres en català, quan voler vendre llibres en català a València s’assemblava molt a voler vendre neveres al pol Nord. Naturalment, era un esquer massa obvi perquè no hi caigueren tota mena d’animalons. L’extrema dreta s’hi acarnissava, però la cosa no passava de la dialèctica de l’esprai i l’insult.

Ara, quan la llibreria Tres i Quatre ja ha passat a la història, Salvador Company ha recuperat una anècdota que s’hi refereix, publicada en Vilaweb el gener del 2006. És aquesta crònica: “Tres encaputxats han entrat dins la llibreria Tres i Quatre de València i han tirat per terra llibres i intentat agredir la gent que hi havia. [...] Eliseu Climent ha dit que aquesta agressió és un «salt qualitatiu» propiciat pel clima «creat pel PP valencià». Segons els treballadors de la llibreria, que és propietat d’Acció Cultural del País Valencià, l’agressió ha estat clarament organitzada i estudiada. Els encaputxats han actuat en tot moment de forma violenta i proferint crits espanyolistes i anticatalans. Els darrers mesos hi ha hagut un creixement dels incidents propiciats per grups d’extrema dreta a València. L’agressió a Tres i Quatre ha tingut lloc de fet divendres a les 19.15, una hora en la qual els cèntrics carrers que envolten la llibreria són plens de gent”.

A partir d’un relat sense més recorregut -dissortadament habitual a València des de la Transició-, Company hi aplica el catàleg de variacions narratològiques recollit per Gérard Genette en Figures III. Amb això basteix un fons de formes narratives -com qui completa un fons d’armari- variant el punt de vista, l’estil, la focalització, el narrador...

El resultat? Un enginyós divertimento que, sorpresivament (i m’imagine que el primer a quedar estupefacte va ser l’autor mateix), va ser guardonat amb el premi Andròmina dels Octubre de l’any passat. I no ho dic perquè la literatura de Company en general no meresca premis (és un estilista arriscat), sinó perquè l’opuscle en qüestió s’assembla més a un exercici acadèmic inacabat que no pas a una obra amb tots els ets i els uts.

El problema de l’experimentalisme, avui dia, és que sona a un perillós déjà-vu. I Fons de formes fa gràcia, però s’esgota en una proposta que ja s’ha fet en altres idiomes i sempre provoca en el lector la més torbadora de les preguntes: i què?