CRÍTICA
IRENE PUJADAS

El que falta per dir

'La vida normal' de Dulce Maria Cardoso. Més Llibres/Seix Barral. T. Pere Comellas. 272 pàg. / 19 €

El que falta per dir / FACEBOOK Zoom

L’Eliete, la protagonista de La vida normal, és una dona de mitjana edat que observa la petitesa de la seva vida i decideix posar-hi remei. Es tracta d’una dona insatisfeta i intel·ligent, covarda i apassionada, amb les expectatives vitals d’una Madame Bovary i la lucidesa (quasi) d’una Vivian Gornick. La de Dulce Maria Cardoso és una novel·la sobre les promeses fallides de l’amor romàntic, la família i el matrimoni, i sobre com la història d’un país es filtra sigil·losament en l’ànim dels seus habitants -en aquest cas, els portuguesos i Portugal.

Dulce Maria Cardoso, escriptora lusitana que va passar la infantesa a Angola, ens guia a través de quatre generacions amb la primera persona de l’Eliete al centre. Cardoso mostra com la vida d’una família corrent s’ha vist afectada pel context històric: la dictadura de l’Estado Novo i la figura d’António de Oliveira Salazar; la Revolució dels Clavells l’abril del 1974 (relacionada, boirosament, amb la mort del pare de l’Eliete); les seqüeles del catolicisme i del conformisme dictatorial; el masclisme de cada dia; la irrupció del capitalisme neoliberal i les noves tecnologies. Així tenim l’àvia de l’Eliete, que s’acomiada dient “que Déu t’empari”; tenim la mare de l’Eliete, que de jove va esllomar-se en un latifundi; tenim l’Eliete, una agent immobiliària atrapada en un matrimoni infeliç; i tenim les filles de l’Eliete, que viuen dins de les pantalles i tenen converses prefabricades sobre el plàstic i la crisi dels refugiats.

La novel·la podria emmarcar-se en el corrent d’obres contemporànies i costumistes que volen donar veu a l’experiència femenina -podria ser la parenta portuguesa d’ Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols, perquè les dues protagonistes es neguen a flotar en el victimisme-. La narrativa de Cardoso és suau i fluïda, salta d’un lloc a l’altre i no distingeix formalment els diàlegs: té ritme, patetisme i sentit de l’humor. Tot i això, és com si hi hagués dues capes: una, el pes de la història sobre una família portuguesa; i l’altra, la infelicitat d’una dona normal. I la primera queda coixa. Se suposa que l’absència del pare revolucionari de l’Eliete és el gran enigma de la família, però a mesura que la novel·la avança aquesta història no s’explota, la trama es fragmenta (la figura de la mare i del mateix Salazar queden diluïdes) i es desvia cap a les aventures amoroses de l’Eliete, de manera que l’altra part queda poc cohesionada i el final resulta precipitat. La infelicitat de l’Eliete té l’arrel en la història de la terra que trepitja, i això s’intueix, però voldríem saber-ne més.