Crítica
JORDI NOPCA

El punt just de sordidesa

'Maigret en el picratt’s' de Georges Simenon. Acantilado. Traducció de Caridad Martínez. 176 pàg. / 16 €

El punt just de sordidesa Zoom

Una dècada abans que Hitchcock planegés Psicosi amb la intenció de privar els espectadors de l’estrella, Janet Leigh, que els havia portat fins al cinema, durant dues terceres parts del metratge -fent-la assassinar a la dutxa del sinistre motel Bates-, Georges Simenon (1903-1989) ja havia posat en pràctica una estratègia més salvatge a Maigret en el Picratt’s, publicada en francès el 1951: al final del primer capítol, l’Arlette, la jove lleugerament alcoholitzada que a quarts de cinc de la matinada declarava a comissaria que al bar on treballava es planejava un crim, era trobada sense vida, hores després, al seu petit apartament. “El més vell deia que mataria la comtessa”, explica l’Arlette als brigadiers que estan de guàrdia. No se l’acaben de creure i, com que no consideren que la seva vida corri perill, l’envien a casa tota sola. La investigació de la mort de la noia passa a les mans del comissari Maigret, que emprèn la recerca de l’assassí a partir de les poques pistes que els seus col·legues li poden proporcionar.

Comencen, així, un seguit de dies i nits de perquisicions per anar estirant el fil que porti a Maigret fins a Albert, aquell nom que la malaurada Arlette va sentir poc després del seu últim estriptis. El Picratt’s és un local de mala mort de Montmartre, barri on transcorre gran part de l’acció d’un dels casos més memorables de Maigret (reivindicat, per tant, amb justesa per Acantilado, que n’ofereix una nova traducció impecable). Simenon serveix lentament píndoles de la vida de la víctima: el passat amb el qual va trencar, però sobretot el fràgil present en què vivia instal·lada, que passava per despullar-se cada nit davant de quatre clients empitofats, guanyar-se un sobresou en hotels de mala mort i accedir, de tant en tant, a les envestides de l’amo, el Fred, en un racó del Picratt’s, a pocs metres de la dona. “Aquí no tenim clients habituals, com és lògic -diu el Fred-. Són ocells de pas. Tots s’assemblen, però sempre són nous”. Simenon excava en les misèries d’homes i dones i en mostra el punt just de sordidesa. Enmig de la velocitat de la investigació per frenar l’assassí de l’Arlette i també de la comtessa -no és cap espòiler: apareix morta poc després que la ballarina-, Maigret té temps de presenciar una escena memorable: el primer assaig d’estriptisde la substituta de la difunta, la Rose, que balla i es va traient la roba sense cap mena de gràcia. “No em vaig capaç d’aconseguir que faci res millor -diu el Fred-. Es despulla com qui pren un cafè”.