Crítica
SIMONA ŠKRABEC

El passat fet present

'La memòria de l’oracle' de Pere Joan Martorell. Edicions de 1984. 256 pàg. / 18 €

El passat fet present / MARC ROVIRA Zoom

“Fill d’un roig. Net d’un exiliat”. Així es descriu el narrador de La memòria de l’Oracle. Per comprendre’n bé l’estructura, cal afegir encara la nota final del llibre, on podem llegir: “El meu pare, amable lector, fou l’autor d’aquest llibre que tens entre les mans”. Som, doncs, dins d’una estructura de cercles concèntrics, de veus contingudes dins d’altres veus.

A causa d’aquest entramat, la novel·la de Pere Joan Martorell no és una novel·la històrica. No parla del passat sinó del present. La voluntat de l’autor és fer-nos sentir el dolor que es ramifica a través dels silencis, fins que acaba formant part indissoluble de la llengua, de la manera de pensar. L’autor no apel·la a la nostra capacitat de reconstruir el passat. No busca ni la compassió per les víctimes ni la comprensió de les causes. No ofereix cap traça documental sobre els efectes devastadors d’una guerra en una societat confinada en una illa no gaire gran.

Els fets que van passar a Mallorca durant la guerra i la postguerra són presentats com si arreu, sempre, pogués tornar a brotar aquesta mateixa angoixa. Les imatges es confonen així amb un món de contes de fades cruels. La memòria col·lectiva descansa aquí sobre la capacitat figurativa del llenguatge per crear el mur de protecció que permet atenuar el dolor i fer-lo suportable. Es tracta de la revelació que el mal ens sotja sempre, però que més val no conèixer-lo de prop.

La intenció del llibre s’esberla en aquest punt tan delicat. Volent despertar la necessitat d’encarar-nos tots junts a un trauma no superat, Martorell construeix un laberint de veus. I a dins, els fantasmes es multipliquen. L’autor ha sabut carregar el llenguatge amb l’eco de les pors ofegades. Però la indefinició dels fets i de les sofrences comporta simultàniament l’absolució del deure de memòria. ¿N’hi ha prou per sentir-nos perpètuament amenaçats, per poder mirar a la cara el passat en tota la seva duresa?

La llengua és tota ella el pòsit viu de les desmemòries. La llengua compartida és el testimoni capaç de dir tots els ofecs i de documentar totes les injustícies, si sabem escoltar el seu batec, si furguem amb prou insistència en les paraules, les mateixes que utilitzem per comunicar-nos cada dia. Per això, precisament, s’escriu la literatura.

No és bo, però, deixar que la força ferotge de les imatges convertides en “paraula viva”, com diria Joan Maragall, es converteixi en un corrent incontenible que embruixa amb la seva pròpia potència. A La memòria de l’Oracle la paraula poètica estremeix i consciencia, però alhora ja comença a soscavar la capacitat de plantar cara a una amnèsia històricament i políticament condicionada. Nosaltres som part d’aquell mateix món d’abans. Hem de combatre les nafres heretades amb les mateixes eines que aquest present insubstancial i fragmentat que ens envolta, amb amor i cura per la veritat i no amb el relativisme. Martorell produeix un miratge suggerint que el sofriment és una condició necessària per a tota èpica i que la fantasia en les èpoques obscures floreix millor. Hi ha només un petit pas per començar a enyorar la foscor, perquè en la foscor la fantasia pot córrer a lloure i teixir uns episodis imaginats que busquen ser com més impactants millor...