Crítica
PERE ANTONI PONS

Una obra monumental però menor

'La mort del comanador (llibre 2)' de Haruki Murakami. Empúries / Tusquets. Traducció d’Albert Nolla. 432 pàg. / 21,90 €

Una obra monumental  Però menor AUTOBIOGRAFIA Infantil NO-FICCIÓ / OLE JENSEN / GETTY Zoom

Al final del Llibre1 de La mort del comanador, de Haruki Murakami, publicat fa uns mesos en català, tot quedava per resoldre. Durant més de quatre-centes pàgines havíem seguit les peripècies d’un pintor de retrats a la trentena a qui la dona acabava de deixar per un altre home i que, per passar el dol de la desfeta conjugal, s’instal·lava tot sol en una casa al capdamunt d’una muntanya. Com sol passar a les novel·les i les pel·lícules, la mudança a la nova casa no tan sols no donava tranquil·litat al narrador i protagonista sinó que era el detonant perquè comencessin a succeir-li tot de coses estranyes: trobava amagat al soterrani un quadre magistral i esgarrifós que era obra de l’artista propietari de la casa, un veí milionari i enigmàtic li encarregava de pintar el seu retrat, establia una relació sexual amb una dona casada, descobria “un forat misteriós dins el bosc” darrere d’un antic petit temple sintoista i començava a rebre les visites d’un ésser entre metafòric i sobrenatural que era l’encarnació d’un dels personatges del quadre trobat.

La impressió amb què es quedava el lector al final del Llibre 1 és que Murakami havia obert diversos fronts argumentals prometedors i havia barrejat elements i materials que tant podien acabar donant un còctel fascinant com indigest. No és fàcil cohesionar d’una manera significativa el drama d’una desfeta matrimonial, la incertesa d’un milionari que ho té tot però que ho donaria tot per saber si una nena és filla seva, la relació espiritual entre un artista jove i un artista consagrat i venerable, els secrets terribles de la gran història (la Segona Guerra Mundial), la presència esotèrica d’un inquietant forat al bosc i les aparicions d’una petita figura sobrenatural d’efectes a vegades còmics i a vegades desassossegadors.

Faltava veure com Murakami ho resolia i ho cohesionava tot per valorar el conjunt. Els plantejaments rars i sorprenents requereixen finals potents -raonables i convincents des d’un punt de vista lògic, o bé poèticament consistents i significatius- per no semblar fàcils i gratuïts. En el cas de La mort del comanador, la resolució no funciona ni des d’un punt de vista lògic ni poètic.

Erràtica i descompensada

No hi ha dubte que Murakami és un narrador notable -ajuda a apreciar-ho la traducció d’Albert Nolla, que s’intueix excel·lent-. Té una prosa que flueix, combina bé els passatges purament narratius amb els més reflexius i els més plàstics, fa que els diàlegs sonin naturals i creïbles i alhora que siguin intel·ligents i vehiculin informació, construeix els personatges amb netedat i sense sobreexplicacions ni redundàncies, desenvolupa les trames i les subtrames amb ritme i amb sentit del drama... Així i tot, la novel·la és argumentalment erràtica i queda descompensada, cosa que fa que les virtuts que té es vegin molt perjudicades.

L’argument és erràtic i descompensat sobretot per dues raons: perquè no treu tot el suc de determinades premisses o conflictes que haurien donat molt de joc i que haurien estat coherents amb l’esperit global de l’obra -per exemple, la qüestió de per què un artista decideix no mostrar al públic una de les seves millors obres- i, sobretot, perquè, a l’hora de començar a resoldre tot el que ha plantejat, abusa d’un recurs tan barroer com és que la figura sobrenatural vagi donant a cada moment la informació que cal perquè la trama vagi avançant. Com un deus ex machina que no aparegués al final sinó a partir del tram central de la novel·la. En aquest sentit, l’episodi en què el protagonista narrador es perd en una altra dimensió -onírica i al·legòrica-és bastant insuportable.

Ambiciosa i monumental, La mort del comanador és un Murakami menor.

L’APARADOR

Ventura Pons ja va escriure unes memòries el 2010, però encara té moltes coses a dir. Després de viure uns quants capítols durs, el passat pren un nou sentit i convé repensar-ho tot. En aquesta autobiografia ampliada parla d’ell mateix, de la vida, del país i, sobretot, de cinema.

Jane Goodall viu fascinada pels ximpanzés i hi va conviure 40 anys. Actualment és una de les expertes més importants en primats i ha fet importants descobriments científics. La col·lecció Petita & Gran d’Alba inspira els nens amb la vida de personatges que han despuntat en camps molt diversos.

Una pràctica guia per llançar-se de cap en l’univers gastronòmic dels vins dolços catalans. Descriu amb detall més de cent varietats, amb les característiques, preus i propostes sobre com combinar-los per gaudir-ne a casa i ser uns bons amfitrions. Apte per als principiants i també per als paladars més fins.