Crítica
ALBERT FORNS

Els nets de Josep Pla

'Abans de la boira' de Pep Antoni Roig. Andana. 120 pàg. / 16 €

Els nets de Josep Pla Zoom

L’última Nit de Santa Llúcia va néixer una nova generació d’escriptors. Al mateix moment que la debutant Clara Queraltó rebia a Nou Barris el premi Mercè Rodoreda, un amic seu de la infantesa, Pep Antoni Roig, presentava a seixanta quilòmetres d’allà la seva primera novel·la. I ho feia al Pla del Penedès, el poble d’aquests dos filòlegs d’una fornada que encara no té els 30 anys.

D’aquests dos debuts, el de Pep Antoni Roig, Abans de la boira, és el que està destinat a rebre menys atenció perquè ha guanyat un premi comarcal i el publica una editorial amb poca presència als Països Catalans. Abans de la boiraremet a la polseguera d’un enderrocament, el del campanar de Bellaplana, per narrar-nos el viatge que fa Salva Colom, fill i net dels campaners, que no vol perdre’s la fúnebre cerimònia. Però enderrocar un campanar no és fàcil, i aixecar una novel·la tampoc. La del Pep Antoni s’alça amb un poderós i dificilíssim monòleg, el del Salva, a qui sentim xerrar i xerrar dalt del camió que l’ha agafat a Perpinyà i el durà fins al Penedès. El llibre és, per tant, el parlar de tot i de res entre dos desconeguts que comparteixen trajecte i s’expliquen la vida, però ometent les rèpliques del conductor, a qui no sentirem mai. Com sempre, el viatge és l’excusa perquè l’autor ens expliqui com veu el món a la manera planiana, és a dir, amb tabac de picadura i adjectiu exacte, perquè els nets de Josep Pla ja comencen a prendre la paraula.

Abans de la boira es clou amb una cita d’Enrique Vila-Matas que lloa “els obstinats que mantenen la fe en la imaginació durant més temps que altres”. Precisament aquest esperit rebel i utòpic -“Siguem realistes, demanem l’impossible” mig segle més tard- és el que encén la novel·la i la transforma en alguna cosa més que la clàssica pirotècnia del debutant que ha de demostrar tot el que és capaç de fer. Aquí les ganes de viure i de cruspir-se el món emanen literalment de les pàgines -“Ser hiperbòlic és la meva manera de ser mediterrani”- i això converteix Abans de la boira en una espècie de llibre Nouvelle Vague, imperfecte en molts aspectes però insòlitament espontani i lliure. Aquí el protagonista no travessa el Louvre d’una corredissa, però s’empesca una manera de mesurar el temps basada en cafès i cigarros: “La gent arribaria un cafè tard a classe o als matins demanaríem un cigarro més quan sonés el despertador”. Si ho haguéssim llegit a Boris Vian, ens hauria semblat una ocurrència genial.