Deu noies que han estat drogades i segrestades es desperten un dia en una finca enorme, decrèpita i envoltada per una tanca electrificada al bell mig del desert australià. Custodiades per dos homes cruels i primaris, i per una presumpta infermera mig trastornada, les noies són sotmeses a tota mena de vexacions i maltractaments: els rapen els cabells, les vesteixen amb túniques aspres, són forçades a dormir en gosseres i han de treballar en condicions penoses en la construcció d’una carretera. No es coneixen entre elles i no saben ni qui ni per què les han fet desaparèixer, però totes tenen una cosa en comú. No la revelarem perquè és un dels hams argumentals amb què Charlotte Wood (Cooma, Nova Gal·les del Sud, 1965) vol atrapar el lector de la seva última novel·la, En estat natural.

Wood construeix la novel·la a partir d’una barreja de materials heterogenis units per l’argamassa de la violència contra les dones. La premissa argumental és pròpia del gènere de terror en el seu vessant més psicològicament recargolat, en què la incertesa és usada com un instrument de tortura. La quotidianitat de les noies -innocents i guapes al principi, degradades i deshumanitzades a mesura que va passant el temps- és plena de situacions i abismes anímics que remeten a l’imaginari dels camps de concentració. El sadisme amb què els dos guardians misògins i depravats sotmeten les noies fa que aviat els percebem com dos monstres la naturalesa dels quals es defineix, únicament, per la capacitat de terroritzar, com els perseguidors de víctimes innocents de certs thrillers. També hi ha el contrast entre la realitat espantosa que pateixen les noies i el record d’un passat més o menys convencional i agradable, un ingredient usual en els drames sobre la pèrdua de la innocència.

Wood porta tots aquests materials al terreny que més li interessa, el de la reivindicació -o el crit d’alerta- feminista. Centrant-se en l’evolució del comportament de les noies, en especial de les dues protagonistes, la Yolanda i la Verla, fa una mena d’al·legoria sobre la indefensió de les dones en la nostra societat i sobre el perill que té plegar-se davant unes estructures i unes inèrcies que pretenen sotmetre-les, embrutir-les i destruir-les. Si bé presenta alguns problemes -és massa extensa per mantenir la intensitat i de vegades els elements simbòlics del relat no encaixen amb prou precisió dins la realitat dels fets que es narren-, En estat natural és una novel·la dura i interessant. Té, a més, un final d’una contundència alhora triomfal i desoladora.