Crítica
MARINA ESPASA

El monstre que et mormolava a cau d’orella

'La senyora Caliban' de Rachel Ingalls. Minúscula. Trad. Marta Hernández i Zahara Méndez. 128 pàg. / 16,50 €

El monstre que et  mormolava a cau d’orella / GAIA BANKS / ND BOOKS Zoom

“No tinguis por: l’illa és plena de sons i d’aires dolços plaents i no feridors”, explica Caliban el salvatge en un monòleg famós de La tempesta. La història de La senyora Calibandesprèn aquesta dolçor i aquest plaer de l’illa shakespeariana. Els sons no feridors se’ns van ficant endins a mesura que llegim, fins que ja no sabem si estem sols o embolcallats pel monstre amable i de color verd que un bon dia se’ns va presentar a la cuina de casa. Perquè aquesta és la premissa inicial d’una novel·la de l’any 1982 que narra el que podria ser una història d’adulteri normal i corrent però tocada per la presència d’un home llangardaix de dos metres que aconsegueix que una dona a qui la vida ha colpejat amb massa força recuperi les ganes de viure. L’estructura és ben bé la de La bella i la bèstia : un King Kong i una damisel·la viuen un afer tòrrid d’amagat d’una societat que no tolera bé la diferència i que tortura i persegueix aquell qui gosa no ser com la resta.

Marits absents i amigues confidents alcohòliques que acaben tenint, elles també, secrets inconfessables, casetes amb jardí, platges de Califòrnia a la nit i una televisió en blanc i negre a l’habitació de convidats gràcies a la qual un ésser amfibi pot aprendre a ballar com Merce Cunningham: el món fantàstic mai no ha estat renyit amb la quotidianitat, això ho han sabut sempre grans escriptors com Italo Calvino, però no sempre ho havíem llegit dins una història típicament nord-americana en què les dones fan galetes mentre esperen uns marits que, misteriosament, cada dia fan una mica més tard tornant de la feina. El llibre funciona a base de sorprendre’ns, perquè mai no acaba de ser el que ens esperem: la manera com Ingalls descriu l’inici de relació entre els dos enamorats, la Dorothy i en Larry el llangardaix, és brusca i molt sexual; després comencen a conèixer-se i a tractar-se com a marit i muller, fins que arriba un punt en què en Larry ja és gairebé independent i ha perdut la por. Això fa de mirall de la relació que la Dorothy fa anys que manté només per inèrcia amb el seu marit, perquè la desgràcia que van passar junts funciona com un llast que no els permet sortir del pou.

La història es clou en un clímax també sorprenent i dramàtic, que no fa feliç a ningú. Tothom ha mentit i tothom ha estat infeliç, ben bé perquè en Larry pugui fer les preguntes que Rachel Ingalls (Boston, 1940) vol fer als lectors i al món: per què no suportem els qui no són com nosaltres i els hem de perseguir i aniquilar? Per què preferim viure mentides que mirar la veritat de cara? Per què no fem sempre allò que volem fer? “...i llavors, mentre somiava, els núvols del meu pensament s’obrien, i em mostraven tot de riqueses a punt de caure’m a sobre, tantes, que només despertar-me vaig arrencar a plorar perquè volia tornar a somiar”, clou el monòleg del Caliban de La tempesta. El món on la senyora Caliban i el seu monstre podien ser feliços junts només podia ser el dels somnis, o el d’un llibre com aquest. Una petita faula amb lliçó ecologista i romàntica: què més volem per Nadal?