Crítica

El mite fundacional de l’amor

'L’única història' de Julian Barnes. Angle/Anagrama. Traducció d’Alexandre Gombau Arnau. 254 pàg. / 19,90 €

El mite fundacional  De l’amor / PERE VIRGILI Zoom

L’única història, en la biografia de cadascú, és la d’amor. La que crea una mitologia de felicitat i desencís, d’absències i retrobaments, de mite fundacional ( Gilgamesh ), de viatge en el temps ( Odissea ), i de guerra que sempre perd algú (Ilíada ). Per bé o per mal, l’amor dibuixa el trajecte de la nostra vida, i si trobeu qui us diu que en el seu cas no ha tingut importància, o no ha estat res, doncs bé, vet aquí un ambiciós sense escrúpols o un sociòpata (o és el mateix?).

Julian Barnes, als 73 anys, ha triat una història d’amor per a la seva tretzena novel·la. Una història, a més, bastant singular, entre un noi de 19 anys, en Paul Roberts, que torna de vacances a casa dels pares, als afores de Londres, i la Susan Mac-Leod, una dona de 49, mal casada amb un home que l’estomaca, mare de dues filles més grans que en Paul. Es coneixen al club de tenis, on en Paul va a jugar per avorriment, i acaben formant una bona parella, dins i fora de la pista. Ens trobem a principis de la dècada dels 60, i això és important, encara que en cert moment el narrador, en Paul, digui: “El temps, el lloc, l’entorn social? No estic segur de quina importància tenen en les històries d’amor. Tal vegada en tenien antigament, a les obres clàssiques, on hi ha combats entre l’amor i el deure, l’amor i la religió, l’amor i la família, l’amor i l’estat”. Per a en Paul, la seva història té un component d’inevitabilitat, de trobar-se-la al davant sense poder escollir. Com ell mateix diu, “si es pot controlar, no és amor”.

La novel·la es divideix en tres actes: el primer correspon, podríem dir-ne, a l’idil·li: la coneixença, el primer contacte, la clandestinitat. I com per desmentir el que ha dit al principi, comenta en Paul: “Érem anglesos, i per tant només teníem a la nostra disposició paraules angleses carregades de moralitat, paraules com ara dona de vida alegre i adúltera ”. Però la vida de la Susan, ens diu en Paul, no era gens alegre, i el sexe que practicaven tampoc es podia qualificar de recreatiu. El que es troba en Paul en la seva primera experiència amorosa no és la despreocupació de fer-ho amb una altra jove, de concebre plans i d’entomar el futur com si no hi hagués res escrit i ells en fossin uns pioners, uns descobridors. Amb la Susan, en canvi, s’endinsa en el món sòrdid i reglamentat dels adults, el que en Paul en diu una generació “acabada”: la diferència és que ella s’enriu de la vida; i això els agermana, perquè en Paul, de fet, tampoc creu en res. Una mica com el narrador d’ El gran Gatsby, en Nick Carraway, a qui ret homenatge quan es refereix a la manera com parlen els joves de sexe, amb una barreja de “sentimentalisme, pornografia i tergiversacions”.

Convivència i dissociació

Al segon acte ve la convivència: compren una caseta, i també han de suportar les aparicions violentes del marit de la Susan, que de vegades encara es posa de genolls i li suplica que torni amb ella, un acte que la Susan troba “horrorós, desagradable, indecorós”. Perquè no tot són flors i violes, i quan ens falta alguna cosa sempre es presenta l’alcohol, on es refugiarà la Susan per dissoldre la culpa d’haver abandonat la seva família... Bé, al cap i a la fi són anglesos.

A partir d’aquí, i entrant en el tercer acte, en Paul, per enfrontar-se a les circumstàncies finals de la Susan -que no explicaré- es veu forçat a practicar una mena de dissociació: no pot deixar d’estimar-la, però sap que ha de fingir que ja no l’estima (o que li és igual estimar-la) per poder sobreviure, per poder tirar endavant, per començar un nou capítol d’una vida que sempre quedarà marcada per la història amb la Susan i totes les circumstàncies alegres i truculentes que la van encerclar. “No tenia cap nova definició per a l’amor”, diu en Paul en cert moment. Tampoc li cal, perquè el que ens relata només és una història, una història a la qual potser li sobren unes quantes pàgines i li falta una mica més d’emoció. Però què voleu: són anglesos.