Llegim Crítiques 26/05/2019

“La meva família no va callar: a casa es parlava de la guerra”

Llibert Ferri entrellaça memòria personal i història a ‘L’ombra dels anys’

i
Sílvia Marimon
3 min
Llibert Ferri, periodista i escriptor. Acaba de publicar el llibre L’ombra dels anys (Angle Editorial).

BarcelonaLlibert Ferri té a la retina el carrer Sant Josep de la Barceloneta, on vivien els seus avis, amb els impactes dels últims bombardejos del 1939 ben visibles. Té a la memòria molts més capítols de la història del segle XX, com el 29 de setembre del 1990, el dia que a Berlín es va celebrar la reunificació alemanya. Entre un moment i l’altre ha passat mig segle, una guerra mundial, la desaparició de la Unió Soviètica, el naixement del Grup Barceloneta 68 -Ferri n’és un dels responsables: feia agitació democràtica disfressada d’activisme cultural-, l’atemptat de Carrero Blanco, la mort de Franco...

Recordar, escriure la crònica dels anys viscuts, no és fàcil, i a Ferri li ha costat uns quants malsons, però no s’ha donat per vençut. L’ombra dels anys. Memòria d’un tram de vida europea 1939-1990 (Angle Editorial) no és un llibre de memòries convencional: “No soc ningú per fer un llibre de memòries, però sí per escriure sobre la vida quotidiana i entrellaçar-ho amb el moment polític. Parlo de tot el que ha determinat la meva vida, la meva manera de ser i de veure la realitat”, explica.

Al llibre es barregen els contes que explicava l’àvia, les històries de la Monyos, l’atemptat de Trotsky o els primers anys de la vida professional del periodista català. Ferri va ser reporter i corresponsal de TV3 a l’Europa de l’Est i a la Unió Soviètica, i actualment col·labora a l’ARA. És autor de documentals com Operació Nikolai i de llibres que es nodreixen dels seus anys a Rússia com Cròniques postsoviètiques o Memòria del fred. El periodista assegura que de petit ja mirava el món pensant en quin relat n’escriuria. “Quan tenia 8 o 9 anys ja observava per fer la crònica de la vida familiar, de la gent que vivia al meu carrer. Crec que vaig decidir ser periodista ja en aquella època, potser inconscientment”, explica.

Un Erasmus a Barcelona

El seu pare, en Liberto, era un republicà catalanista que va marxar a l’exili i va fugir del camp de Sant Cebrià de Rosselló. “Tinc una família que no va callar: a casa es parlava de la guerra i dels camps de concentració, però el meu pare no em va explicar algunes coses que per a ell eren doloroses fins força més tard”, diu. Reviure els fets traumàtics no es va traduir en una infància trista: “Els meus pares em van transmetre alegria, tenia moltes ganes de saber i arreplegava converses de l’avi i l’àvia, de la mare...”, assegura. La seva família va pensar que tindria un futur en l’electrònica però el periodista català confessa que després de l’examen del primer trimestre es va adonar que aquella no era la seva vocació: “Vaig fer saltar una peça i vaig trencar la màquina. No vaig tornar a classe però no ho vaig dir a ningú, ni tan sols als pares. Durant sis mesos em vaig dedicar a conèixer Barcelona, llegir i anar al cinema. Va ser el meu Erasmus”.

Quan va tornar del servei militar es va matricular a periodisme. Aniria descobrint històries i acostant-se, potser sense saber-ho, a Rússia. Al llibre recorda el dia que el va trucar Víctor Alba, militant del POUM i brillant periodista republicà, que va haver de marxar a l’exili d’on havia tornat a finals dels anys 60. Li va encarregar investigar les lluites obreres i ciutadanes entre 1939 i 1956 a tot l’estat espanyol. Ferri faria després un llarg camí que el portaria a entrevistar, per exemple, el líder de Solidarnosc, Lech Walesa. La trobada va tenir un final no del tot agradable. El periodista català escriuria la crònica dels últims anys de la Unió Soviètica. Moltes generacions de periodistes van enamorar-se d’aquesta feina a través de les seves cròniques i molts altres van conèixer el que hi havia a l’altra banda del mur a través dels seus ulls. Però Ferri potser no seria el periodista que és sense les converses que va tenir amb els pares, els avis, les tietes i els tiets, i els veïns... És a tots ells a qui adreça la primera dedicatòria del llibre: “Persones estimades que creien en una vida millor”.

Una jove Merkel

També ho va fer canviar tot l’impacte que li va produir veure a la televisió el cop d’estat a Santiago de Xile l’11 de setembre del 1973 o la trucada que va fer el 2 de març del 1974 per saber si finalment havien executat Salvador Puig Antich. L’episodi que tanca el llibre és la cerimònia de la reunificació alemanya. D’aquell moment, el 29 de setembre del 1990, el periodista català recorda el somriure “estàtic” de Hannelore, la dona del canceller alemany Helmut Kohl. Se suïcidaria onze anys després. Aleshores es va saber que havia estat violada pels soldats soviètics el 1945. Ferri no ha oblidat tampoc una “noia somrient de 36 anys” que havia supervisat les carpetes del Tractat de Pau que es van repartir als periodistes. El seu nom era Angela Merkel.

stats