ESTIMAT ANDERSEN
BERNAT CORMAND

El llapis màgic de Quentin Blake

'El violí d’en Patrick' de Quentin Blake. Blackie Books. Traducció de Marina Espasa. 44 pàg. / 14,90 €

El llapis màgic 
 De Quentin Blake / BLACKIE BOOKS Zoom

La vida de vegades està feta de tons apagats i tristos, o és així com la percebem, però l’art ens pot ajudar a veure-la (o viure-la) d’una altra manera, com passa a El violí d’en Patrick, el primer llibre que Quentin Blake (Sidcup, Regne Unit, 1932) va escriure i il·lustrar i que Blackie Books ha recuperat en català i castellà, en una edició molt acurada; la primera publicació anglesa data del 1968.

Amb una cinquantena d’anys d’ofici i unes tres-centes obres publicades, Quentin Blake no necessita presentació. Referent indiscutible de la literatura infantil i juvenil, esdevingut un clàssic, ha dibuixat els textos d’autors de primeríssima línia, sobretot de Roald Dahl: ¿qui no ha llegit James i el préssec gegant, Charlie i la fàbrica de xocolata o les aventures de Matilda? Però també ha sabut mostrar el seu talent com a escriptor en un bon nombre de títols. Al capdavall, és un contador d’històries, tot i que probablement la seva formació universitària en literatura l’ha ajudat a sentir-se còmode amb la lletra. A El violí d’en Patrick, l’àlbum infantil que tenim a les mans, podem gaudir d’aquesta autoria completa, de paraula i imatge.

El Patrick vol comprar-se un violí i decideix anar a un mercat on primer veu verdures, peix i roba. I no és fins que troba una parada plena a vessar de rampoines que no s’atura: hi ha el que buscava. De seguida es posa a tocar una cançó, omplint de colors vius allò que no en té. El segueixen uns nens i tots aquells personatges que es deixen endur per la seva música, com si seguissin el flautista d’Hamelín, però en aquest cas el propòsit del Patrick és un altre, ben diferent: ara dels arbres cauen pastissos, gelats i torrades amb mantega; les guspires de la pipa del rodamon acaben sent focs artificials i el llauner, massa prim i malalt, gràcies al violí deixa d’estar refredat i de tenir mal de cap i mal de panxa. Presenciem, doncs, el poder transformador de la música que, més enllà de l’acció altruista amb els vulnerables, ens amara de la joie de vivre que sovint oblidem. Per explicar tot això i acompanyar la paraula escrita, l’artista se serveix de ploma i tinta i traça unes línies espontànies que creen escenes inconfusiblement enèrgiques i vives. S’hi reconeixen els personatges dinàmics, de nassos punxeguts i extremitats volàtils. D’altra banda, en el llibre que ens ocupa el color és un element narratiu essencial per a la trama, la qual cosa permet que el dibuixant, amb aquarel·la, el faci créixer i s’hi recreï utilitzant-lo, com és habitual en ell, d’una manera expressiva i lliure.

Posar color a les vides

Hi ha un projecte que es porta a terme a Londres, The Nightingale Project, que consisteix a embellir els espais dels hospitals a través de l’art i la música, com una manera (terapèutica) de fer més amena l’estada i ajudar els pacients a recuperar l’alegria, malgrat les circumstàncies, sovint gens favorables. Sabem que l’il·lustrador anglès hi ha col·laborat molt directament, o sigui que ens atrevim a dir que aquí l’artista podria ser com l’adorable Patrick, aquell alter ego que se sol trobar en l’obra d’un autor. Al final, les històries sinceres només poden sortir de l’emoció, la que sentia quan va esbossar les primeres ratlles d’aquest àlbum i la que ha sentit acolorint les parets dels hospitals. I mentre l’un toca el violí, l’altre fa servir aquell llapis màgic (o Magic Pencil) que pinta en molts colors diferents a la vegada. Només el tenen els artistes únics, com Quentin Blake, el qual, durant cinc dècades, ha posat color a les vides, no sempre felices, de lectors petits i grans. I que continuï sent així els anys que han de venir.