En l’últim dels relats aplegats en aquest llibre magnífic, El camí dels esbarzers, d’una esclatant maduresa i, alhora, d’una radical frescor narrativa, un fotògraf interessat a retratar la mirada dels animals arriba a Sandville, el poble on transcorren les diverses històries, i demana a un veí granger si pot fer la seva feina. Aquest més aviat se’n fot, però el deixa fer. Llavors el fotògraf es fixa en els ulls de dues vaques que, “a diferència dels dels cavalls, eren més tristos, misericordiosos fins i tot”. El jove acabarà el dia sopant al bar del poble, on, fortuïtament, trobarà la foto de la seva vida: la d’un vaquer alcoholitzat que, abans d’arribar al lavabo, s’ha desplomat -mort-, recolzat en una paret llardosa. La imatge, ja convertida en una cobejada obra d’art, la retrobarà temps després en una casa luxosa de l’Upper East Side de Nova York.

Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) sembla que hagi pres el model d’un clàssic, el Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson, per crear el seu poble llegendari. L’enfilall de relats -la majoria esplèndids-, relats que duen sempre com a títol una de les frases que els componen, es pot llegir com una novel·la amena i fonda, plena d’acuïtat i gràcia poètica, de compassió (llegiu la història del xèrif miop: quina peça més rodona!). De fet, sembla molt més una novel·la que no un recull de contes: els personatges són els mateixos, perquè, petit com és el llogarret, van saltant d’una narració a l’altra, fins que se’ns fan ben familiars. Tornant al retratista, però, a mesura que anava avançant en la lectura m’afigurava que Alba Dalmau podria haver treballat amb alguns dels rostres de la cèlebre In the American West, de Richard Avedon: que bé que retrata el tarannà groller i sincer de la gent del lloc, les seves manies, aquella manera tancada de veure el món. Hi ha una història divertida i trista a la vegada en què l’única persona del poble que ha vist una mica de món (el món fascinant de Nova York), la Sara Light, ha contractat una orquestra per a les festes de Carnaval. El que ningú no s’esperava, començant per l’alcalde, és que els cinc membres del combo fossin negres! Així doncs, el poble, “que sempre havia sigut més blanc que la neu que hi queia”, ara, de sobte, quedava “embrutit per aquella negritud”. El que passa aquella nit, però, encara reforça més la lúcida imaginació de l’autora.

Entre el poble i el món

Hi ha unes quantes parelles protagonistes, que forneixen models narratius memorables. Dues d’aquestes són formades per germans: la dels bessons Bexter i Casey Courtland i la de les belles i massa estretes Eleanor i Ella. Es tracta de dues de les històries més potents: sobretot la de les noies, que, un cop morts els seus pares, es prometen fidelitat eterna. Una de les dues, però -la petita-, s’enamora del metge del poble, i la gran, que redacta millor que l’altra, li demana que li expliqui i representi exactament tot allò que passa en les trobades amoroses entre ells dos per tal de poder iniciar una intensa relació epistolar amb l’amant, fent-se passar per la germana. És un relat antològic! Pel que fa als bessons Courtland, la mort s’interposa prematurament entre ells dos. Hi ha més parelles, com la formada pel matrimoni que regenta el bar. La xarxa de personatges va estrenyent nusos entre famílies.

El camí dels esbarzers a què fa referència el títol és una frontera entre el poble i el món, un límit que sovint es transita però que rarament s’ultrapassa. Dalmau construeix molt bé els seus relats, i escriu amb molt de talent (només hauria calgut corregir-li massa de peu que hi surten). Domina els registres, sap fer servir de tant en tant el relatiu col·loquial. Una joia de llibre!