Crítica
IRENE PUJADAS

Les gallines sense cap

'Voluntat' de Jeroen Olyslaegers. Amsterdam / Seix Barral. Trad. M. Rossich. 384 pàg. / 19 €

Les gallines sense cap / WIKIPEDIA Zoom

Un comentari breu sobre el germen d’aquesta novel·la: en una xerrada universitària, Jeroen Olyslaegers va descobrir un informe policial del 15 d’agost del 1942 en què s’explicava l’assalt a la comunitat jueva de Kruikstraat, el carrer d’Anvers on viu aquest escriptor. Des del seu estudi es veia la casa on un jueu es va tallar el coll davant dels oficials (tota la seva família es va suïcidar després) abans de ser deportat als camps. I a la memòria dels carrers d’Anvers cal sumar-hi la familiar: l’avi i la bèstia d’Olyslaegers van ser col·laboracionistes nazis.

Voluntat és, en certa manera, una novel·la nascuda de la catarsi familiar i amb voluntat de catarsi col·lectiva, quasi a la manera d’una tragèdia grega. És, també, l’obra que ha catapultat Olyslaegers més enllà de la frontera belga -en català l’edita Amsterdam, que fa poc també va apostar per la belga Lize Spit-. La novel·la retrata el col·laboracionisme nazi a la ciutat d’Anvers (on les autoritats locals van cooperar amb diverses batudes contra jueus, cosa que era il·legal i poc habitual), la resposta a situacions límit i la rendició de comptes amb un mateix a través d’un protagonista que és tot cuirassa: Wilfred Wils.

Vet aquí, doncs, un home que intenta que el seu relat vital no es desbordi. Voluntat s’articula com un monòleg que Wilfred escriu al seu besnet i en què s’explica sense gota de victimisme. Té un peu a cada banda: és mig poeta i mig policia, col·laborador nazi i ajudant de jueus, amic d’un membre de la resistència i habitual d’un bar d’oficials de les SS. Menysprea els nazis, però és un personatge marcat per l’ambigüitat i per la inèrcia, àcid i poc conseqüent, arrogant, que es protegeix de les pròpies accions amb l’excusa que ell, en el fons, és un artista.

Riquesa de registres

El més interessant és que estem davant d’un narrador no fiable; Wilfred explica el que vol i com vol, i més val sospitar-ne. L’ús d’aquesta primera persona justifica la construcció de la novel·la: resseguint els fils d’una memòria que repapieja, Wilfred canvia d’espai-temps sense avís previ. L’estructura fa ziga-zagues fins a la catarsi final i el llenguatge es mou curiosament entre el vocabulari cru i informal (es nota que Olyslaegers també és dramaturg) i cert excés i barroquisme. Però els registres són rics: tan aviat ens endinsem en una atmosfera de suspens com en una escena eròtica, un monòleg interior o un fragment d’epístola ensucrada.

Olyslaegers brilla quan fa parlar els personatges a través dels seus actes, i resulta més reveladora l’escena que despulla l’amistat de Lode i Wilfred que les pàgines de reflexió explícita sobre la banalitat del mal. Això sí, construeix una tesi interpel·lant sobre el component excloent de la comunitat, la insistència a fer veure que tot és normal i el campi qui pugui de les situacions límit, on tots som “gallines sense cap”. Com afirma Wilfred, aquí l’home és sobretot un llop per a l’home: “Són temps que et posen un mirall al davant, temps en què tothom demostra qui és. És com un striptease, i llavors descobreixes que el seny és una peça de roba com una altra”. Però Voluntatté gràcia quan Olyslaegers hi afegeix una capa més i embolica la faceta personal i la política: quan Wilfred Wils demostra que, fins i tot en plena guerra, les nostres decisions neixen més de l’emoció (la còlera, el desig, el rancor) que de la ideologia. O no, perquè això és la seva opinió i ell domina el discurs. El lector ha de jutjar on acaba la venjança i on comença la justícia.