Himàlaia vol dir “estança de les neus”. I aquest és el lloc que Paolo Cognetti va triar per acabar l’any del seu quarantè aniversari. Un viatge iniciàtic, doncs, per acomiadar-se de la joventut. L’escriptor reconeix que pateix mal d’altura, i que ho passa molt malament quan supera la cota dels 3.000 metres. I, tanmateix, s’hi aventura, resolut. Amb dos bons amics i una nodrida expedició d’homes experts del lloc. Durant el viatge, s’emporta el llibre El lleopard de les neus, de Peter Matthiessen, que havia trescat per aquesta mateixa regió quaranta anys enrere. En un moment del viatge, una gosseta comença a seguir la comitiva, i Cognetti, que posa afecte en l’animal, hi vol veure la reencarnació d’aquell singular escriptor, traspassat fa quatre anys.

Des de la prodigiosa Les vuit muntanyes, miro de seguir amb atenció l’obra de l’italià, però no sempre el que en llegeixo em fa el mateix efecte. Aquí ens trobem amb un títol menor, però molt suggeridor, que té la gravetat d’un mite. De vegades, peca d’una certa obvietat: “Molt més preciós que el pic és el camí”. Però el viatge narrat de Cognetti i companyia se segueix amb un interès sostingut, i moltes de les descripcions que ens va donant són, ras i curt, magnífiques. L’autor adverteix en aquelles terres altes i extremes el crepuscle d’una civilització. Ho fa amb una certa pena de viatger, però amb una entera comprensió com a home: els del lloc tenen tot el dret a viure millor, encara que sigui en detriment d’uns usos de vida que remuntaven a molts segles enrere. L’obra pretén donar, també, una visió del món que desbordi l’empobridor marc mental d’Occident, una concepció moral en què guanyar o perdre no siguin els conceptes exclusius que determinen la nostra experiència. Hi ha observacions molt interessants: qui corona un pic i hi planta la creu; qui, per respecte a la muntanya, no la fereix sinó que hi dona la volta amb un respecte submís (sempre en el sentit de les agulles del rellotge).

El llibre és un elogi de la vivència plena de la muntanya -“aquella muntanya que en mi causava una emoció perpètua”-, que vol dir també de les valls (“ens oprimia la immensitat”). Quantes belles pàgines de descripció: “Fins i tot en un lloc antic com aquell la muntanya feia sempre olor de nou”. El llibre és, finalment, una mena d’autoretrat indirecte, per acumulació de reflexions sobre la naturalesa: “Tant com m’alegra l’aigua arremolinada dels torrents em neguiteja l’aigua immòbil dels llacs de muntanya”. O bé: “A aquella puresa hi corresponia una puresa dins meu, aquest era el pensament al qual intentava donar forma”. Una mica abans, s’havia referit, una vegada més, a l’invisible, amb aquesta pertinent observació: “El vent no es veuria si no hi hagués res que voleiés: les banderes fan visible l’invisible”.