CRÍTICA

El drama de la vellesa

'La història del bon vell i la bonica joveneta' de Italo Svevo. Adesiara. Traducció de Marina Laboreo. 74 pàg. / 11 €

El drama de la vellesa / GETTY Zoom

Aquest relat, ple de gràcia, resulta una mica desconcertant. Al final, vull dir, quan el vell -no gaire més de 60 anys; però són els 60 de fa gairebé un segle- sublima la seva passió (i les seves pors) per la joveneta -tan jove llavors com ara, 100 anys després- dedicant-se a escriure. Amb passió també, i amb por, val a dir-ho. Ho fa amb la noble intenció d’instruir els joves: perquè no cometin el seu error i es mantinguin sempre virtuosos, fins de vells. No sabem res de la vida anterior dels dos protagonistes. En el cas de l’home, si feia gaire que havia viscut un amor tan trasbalsador com aquell. Sigui com sigui, la passió no se li ha posat gens bé: la salut n’ha resultat severament perjudicada, fins al punt que li ha semblat veure la mort de cara.

La història recorda un relat de Chateaubriand, Amor i vellesa, en què el francès també indagava en les relacions entre un home d’edat avançada i una jove. El consell de l’autor de Memòries d’ultratomba és inequívoc: que els ancians no s’emboliquin amb jovenetes, perquè només hi poden perdre. El vell del francès deixa escrit, devorat per la gelosia: “Et perdonaria si fossis feliç amb un àngel. Amb un home, mai de la vida!”. Al cap i a l’últim, Chateaubriand advoca per l’amistat, que “nodreix moltes més il·lusions que l’amor, i són molt més duradores”.

En el cas del relat del triestí, la gelosia també hi apareix (fins i tot, en un passatge se l’adjectiva com a abjecta ), però no és tan determinant. Sembla com si el vell es volgués protegir d’altres coses, abans i tot de la gelosia. Tot passa durant la Primera Guerra Mundial. El cel s’il·lumina, de tant en tant, per la resplendor del foc bèl·lic. El vell ha rebut la visita d’una dona i de la seva filla: busquen una ocupació per a la jove. Al cap d’un temps, l’home coincideix a l’autobús amb una bella conductora. En queda fascinat. No recorda que és la mateixa noia que havia acudit a casa seva un dia, acompanyant la mare, demanant-li feina.

Es troben sempre a casa del vell, quan ell ho disposa. Com que viu sol, només acompanyat per una assistenta molt manifassera, ell mateix prepara el sopar, amb conserves de qualitat. L’home vol protegir la jove. I aquesta diu que l’estima. “Els vells, quan estimen, sempre passen per la paternitat, i cadascuna de les seves abraçades és un incest amb un gust acre”. Magnífica frase!

Escriure amb unció

Els remordiments, al vell, li arriben quan ja ha dut les coses massa lluny. Ha estat a punt de quedar-s’hi: un cos castigat pels anys no pot combatre amb un de bregós, en l’apogeu de la vida. “La joventut havia mort amb l’última visita de la joveneta, i l’enyor de l’una subsistia en l’enyor de l’altra”. Llavors encara vol tenir més cura de la jove, però sense que la carn ni el desig s’hi immisceixin. I desplega l’efecte Pigmalió: que aprengui alemany, que vagi adquirint cultura, que es faci una dona de bé.

¿Com se’n sortirà, l’home? Escrivint amb unció. Un assaig que se li fa treballós, perquè no té gaire l’hàbit de redactar. Escaientment, el titula Sobre les relacions entre la vellesa i la joventut. Hi analitza un munt de qüestions: la passió, el desig, la manera diferent de viure’ls tots dos segons l’edat. Però també els diners. Com poden servir per descarregar la mala consciència d’un vell respecte d’una joveneta, per exemple.