La línia d’ombra, publicada el 1917 per Joseph Conrad, té dues parts tan diferenciades -en termes de to, d’atmosfera i de comportament del protagonista narrador- que algun lector podria pensar que la primera no caldria ni que hi fos, des de l’òptica de l’eficiència narrativa.

Però si estem d’acord que el que explica Conrad en aquesta estranya i esplèndida novel·la breu és una història sobre la transició de la joventut a l’edat adulta -“la línia d’ombra” del títol fa referència a la frontera que separa les dues edats- entendrem que la primera part de l’obra, més breu i sense a penes cap connexió argumental amb la segona, és imprescindible per reforçar el sentit del conjunt.

Clàssic i alhora modern

Narrada en primera persona per un protagonista que rememora uns fets ja llunyans, la novel·la comença amb el record de quan el mateix protagonista, després de passar divuit mesos enrolat en un vaixell en el qual ha viscut experiències satisfactòries i excitants, de cop decideix deixar-ho tot per tornar a casa. És una decisió que no entenen ni els seus companys ni ell mateix, però és que la joventut no necessita raons per prendre decisions dràstiques: en té prou de sentir un desfici i voler escapar-ne impulsivament. Contra tot pronòstic, però, aquesta part no acaba amb el narrador protagonista tornant a casa, sinó assumint el comandament del seu primer vaixell.

La segona part és la història de les primeres setmanes del protagonista com a capità. Són setmanes molt difícils. La nau està aturada en aigües tropicals i gairebé tota la tripulació està malalta. Per si això fos poc, el record de l’anterior capità, mort en circumstàncies psicològicament inquietants, pertorba alguns tripulants. La qüestió és que, a pesar de l’angoixa, del cansament i de sentir-se en alguns moments a frec de la bogeria a causa de la inquietud, dels remordiments i dels sentiments de culpa, el narrador protagonista no es planteja mai d’abandonar. És el capità i no pot fer-ho. La novel·la, així, funciona com un díptic que mostra, a la primera part, la llibertat volàtil de la joventut, i, a la segona, les responsabilitats i les exigències greument assumides de la maduresa.

Com es pot suposar, Conrad dona forma a tots aquests materials amb el seu virtuosisme de narrador d’arrels clàssiques però mirada ja moderna, amb un to i un ritme d’aventura existencial, amb la seva habilitat de sempre per sonar grandiós sense ser grandiloqüent i amb una prosa -bona traducció de Marta Bes Oliva- d’una robustesa i al mateix temps d’una agilitat que només un mestre com ell pot combinar. És un dels més grans.