CRÍTICA
IRENE PUJADAS

Els dies de la redempció

'L’inesperat final del Senyor Monroe' de Dan Mooney. Univers. Td. Scheherezade Surià. 336 pàg. / 20 €

Els dies de la redempció / PERE TORDERA Zoom

En Joel és un mecànic jubilat que passa els dies a la residència d’avis Hilltop. Sap que són els últims, però se li estan fent llargs. La seva dona ja ha mort i ell veu com les seves llibertats van retallant-se a canvi, se suposa, de mantenir-lo viu. A quin preu, tanmateix? I en quines condicions? Mentre la condescendència externa i la solitud l’encaminen cap a la depressió i els pensaments suïcides, apareix un nou company d’habitació. És en Frank.

Aquest és l’inici que Dan Mooney escull per a L’inesperat final del senyor Monroe, la història de redempció d’aquest home. L’escriptor irlandès ataca sobretot dos temes: la dignitat de la gent gran, que sovint rep un tracte condescendent i infantilitzat, i els mals de la cultura de la masculinitat, que ha esgarriat la vida als dos personatges en qüestió. A en Frank, gai, li ha impedit viure la sexualitat fins a l’extrem de l’autoodi; a en Joel l’ha convertit en un ésser incapaç de comunicar-se i transmetre sentiments. La seva nova amistat els ajuda a atenuar els fantasmes.

Es tracta d’una novel·la de tipus molt clàssic, molt cinematogràfica, i Dan Mooney s’estima els personatges i els ha construït bé, amb les seves llums i les seves contradiccions, cabrons a vegades però dignes d’amor. I, tot i que presenta un entorn tristoi, no li falta sentit de l’humor. Tenim Jim l’Invencible, antic polític perspicaç i ara víctima de la demència, que es passeja per la novel·la dient frases inconnexes -o potser no tant-. O la nit en què els dos ancians acaben en una discoteca envoltats de jovenalla i bevent combinats amb noms picants (Sexe a la Cara, Cowboy Llepacigales).

Minuciós, Mooney retrata el món tancat que són les residències d’avis, amb tota la seguretat planificada “pel teu propi bé” i els diversos nivells de decadència, i ho fa amb fermesa però sense caure en la caricatura. Ara bé, hi ha un decalatge entre la mala llet d’alguns personatges i situacions i la prosa del llibre, una mica descafeïnada i complaent. I el narrador explicita massa coses. La regla que recomana mostrar i no explicar és una regla com una altra, i depèn de com pot comportar un mar de confusió. Però aquí, com a lectors, tenim poca llibertat de moviment: Mooney ens guia del bracet per quasi totes les decisions d’en Joel i el final es fa previsible. Tot i això, els personatges estan ben construïts i els seus conflictes són creïbles. Potser s’hauria pogut salpebrar la prosa amb mala bava i eliminar alguns fragments més obvis.