Amb només trenta-tres anys, el franco-suís Jöel Dicker (Ginebra, 1985) s’ha convertit en una estrella del firmament literari mundial. Popular i milionari gràcies a La veritat sobre el cas Harry Quebert (2012) i El llibre dels Baltimore (2015), un thriller criminal amb una fuetada de terror gòtic i un melodrama familiar que contrasta les fortunes dispars de dues branques d’una mateixa nissaga, publicades totes dues en català per La Campana, Dicker havia demostrat fins ara una perícia infal·lible per fabricar el que podríem anomenar bestsellers. És a dir, per escriure històries narrades amb un estil directe i funcional que, tanmateix, eren tan envitricollades i estaven organitzades amb un sentit de la intriga tan persuasiu i endimoniat que els lectors, ansiosos, no podien desenganxar el nas de les seves pàgines.

Amb La desaparició de Stephanie Mailer, Dicker recupera la fórmula que ja va usar per fer el Harry Quebert. Fins i tot fa la impressió que s’ha copiat a ell mateix. La narració es desenvolupa en diversos plans temporals. L’escenari és també una ciutat nord-americana aparentment tranquil·la, benestant i convencional, en aquest cas la fictícia Orphea, a la costa de l’estat de Nova York. També hi ha una intriga criminal del passat (un quàdruple assassinat) que resulta que no va quedar tan resolta com tothom es pensava i que s’allarga traumàticament fins al present. Tampoc no hi falta una certa pàtina intel·lectual, que es concreta en reflexions sobre la creativitat, l’ambició, l’èxit i el fracàs (en aquest cas, l’autor posa l’ull en el món del periodisme, la crítica literària i el teatre)... Les similituds, com es pot veure, tenen totes relació amb qüestions de tema, de gènere, d’ attrezzo i de marqueteria.

La gràcia de l’execució, la qualitat dels resultats finals, en canvi, no té res a veure. Si La veritat sobre el cas Harry Quebert funcionava com un trencaclosques al·lucinant i embolicat però, alhora, d’una exactitud geomètrica, en què totes les peces encaixaven amb una precisió vibrant, La desaparició de Stephanie Mailer es desplega ja des dels primers capítols com un caos gratuït, sense solta ni volta, quasi improvisat i muntat de qualsevol manera.

Un estil pedestre i barroer

Si el llibre sobre Harry Quebert estava escrit amb una prosa sense imaginació retòrica però neta de floritures, funcional i efectiva -és a dir, útil per vehicular amb gràcia i energia la informació narrativa i per insuflar en el lector les emocions primàries que requeria cada passatge del relat-, La desaparició... està escrita amb un estil pedestre, d’una prolixitat barroera, en què els adjectius són enfilalls mortalment tòpics i les frases -la traducció s’intueix millorable- tenen la musicalitat d’un timbal de joguina de fa dos mil anys.

El mateix val per als personatges. No és que el protagonista i els secundaris de Harry Quebert fossin rodons, d’una complexitat psicològica gaire gruixuda, però sí que eren d’una senzillesa quasi arquetípica que, temperamentalment, podia interpel·lar el lector. Aquí, en canvi, els personatges no passen de ser titelles grotescos i sense gràcia, d’una inversemblança irritant, que només serveixen per complir mecànicament la seva funció en una història que, al seu torn, els asfixia, perquè és tan espessa, tan plena de subtrames innecessàries, tan poc subtil en el plantejament i amb una resolució tan fàcil i gratuïta, que resulta literàriament irrespirable.

Si el lector no sabés res de la trajectòria de Jöel Dicker, podria pensar que La veritat sobre el cas Harry Quebert va ser escrita per un autor en plena maduresa, mentre que La desaparició de Stephanie Mailer és una provatura de principiant. També podria ser que aquí no hi hagi hagut una severa feina d’edició, com sí que va hi va ser en les dues novel·les anteriors.