EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

El delirant món de Hollywood segons Ray Bradbury

'Un cementiri de llunàtics' de Ray Bradbury. Males Herbes. Traducció de Martí Sales. 390 pàg. / 19 €

Els actors Rod Steiger i Charlton Heston envoltant l’escriptor i guionista Ray Bradbury. / NINA PROMMER / EFE Zoom

En un dels relats més al·lucinats d’Històries de Pat Hobby de Francis Scott Fitzgerald, el tal Hobby, un guionista en decadència i alcoholitzat, se’n va a esmorzar a l’estudi un matí, i mentre està assegut a taula s’adona de la presència d’uns singularíssims personatges: germanes siameses, una dona barbuda, un home sense cames, un nan. El primer que pensa és que ha entrat en un deliri permanent, o que ha enfollit, o que ha mort i ha baixat a l’infern. Al final descobreix l’explicació: és el repartiment de Freaks, la pel·lícula de Tod Browning sobre fenòmens de fira.

Aquest ambient oníric, entre fantasia i malson, és el que trobem en la novel·la que Ray Bradbury, més conegut per la seva aportació a la ciència-ficció -segons el New York Times, la va elevar fins a la categoria de literatura, tot i que fos una etiqueta que mai li va agradar gaire-, va escriure el 1990 sobre el món de Hollywood, quan ja era un autor enormement reconegut i poc abans que, el 1992, se li posés el nom de “Bradbury” a un asteroide descobert feia poc. La tria del tema no va ser un caprici: nascut a l’estat d’Illinois el 1920, els pares li van posar el seu segon nom, Douglas, en homenatge a Douglas Fairbanks; el 1934 es van instal·lar a Los Angeles, on Bradbury va tenir l’oportunitat de veure les estrelles de l’època: de vegades es passava el dia a la porta dels estudis de la Paramount o la Columbia per veure arribar o marxar Cary Grant, Marlene Dietrich o Mae West. El 1953 John Huston el contractaria per treballar a l’adaptació de Moby Dick, i el 1961 participaria en un dels grans fiascos de la història del cinema, Rei de reis, dirigida per Nicholas Ray i rodada a Espanya (amb la presència de Carmen Sevilla i Paul Naschy), que contribuiria a la maledicció de les històries sobre Jesús (que només trencaria Mel Gibson amb la seva versió gore de la Passió).

Història de dues ciutats

El rodatge d’aquest film ocupa una bona part de l’acció d’ Un cementiri de llunàtics, que ara ens presenta Males Herbes en una afinada traducció de Martí Sales. Comença el llibre amb un retrat perfecte: “Hi havia una vegada dues ciutats en una sola. L’una era llum i l’altra, foscor. L’una no parava mai mentre l’altra no es movia. L’una era càlida i plena de llums canviants. L’altra era freda i tota de pedra”. La ciutat dels vius és Maximus Films, que, curiosament, queda paret amb paret amb el cementiri de Green Glades, la ciutat dels morts. Però també se’n pot fer una lectura metafòrica, ja que el que ens mostra Bradbury és com una ciutat falsa i delirant, com eren els estudis de Hollywood, va acabar tenint més realitat que la realitat real. Perquè, com anem veient a poc a poc, l’exageració, la megalomania, la follia, les festes salvatges, el fracàs o l’èxit absolut, acaben conformant una textura en la qual el narrador -una versió ficcionada del mateix autor- es veu embolicat quan de manera misteriosa apareix el cadàver de J. C. Arbuthnot, mític director de Maximus Films anys enrere i que podria estar mort o no. Seguint aquest McGuffin, Bradbury introdueix personatges reals amb prou feines disfressats, com Roy Holdstrom (a la realitat Ray Harryhausen, productor i pioner dels efectes especials, i gran amic de Bradbury), Fritz Wong (una barreja dels directors Fritz Lang i James Wong Howe) i d’altres que apareixen amb el propi nom. Hi trobem assassinats, corrupció, disbauxa, una reivindicació dels marginats guionistes (“Algú sap qui va escriure Allò que el vent s’endugué? Qui va ajudar Welles a fer de Kane?”) i paràgrafs que delaten la fascinació que l’autor sentia per aquest món (“De matinada, els estudis de cinema parlen amb si mateixos”).

Bradbury, que era un home d’una amplíssima cultura i un gran lector de poesia, teixeix més un homenatge que una obra crítica o satírica, i el seu encert consisteix en el dinamisme que imprimeix al relat, el paral·lelisme que traça entre la vida quotidiana i la vida desmesurada que era el món de Hollywood, on ens fa passar una bona estona esquitxada d’una prosa lúcida i primorosa.