EL LLIBRE DE LA SETMANA

Una cultura sense Déu

'Tots els camins' de Joan F. Mira. Proa. 384 pàg. / 19,50 €

Una cultura  Sense Déu Zoom

La progressiva laïcització de la societat occidental ha provocat epifenòmens clarament indesitjats. Ara qualsevol alumne de 16 anys que cursa 4t d’ESO ignora àmpliament què és la quaresma o l’Esperit Sant, i molts estudiants novençans d’història de l’art no entenen res al davant de quadres que exigeixen no un adoctrinament previ sinó un conjunt de referents que simplement s’han esborrat. Aquells agnòstics que estimem la cultura considerem aquesta situació un simple desastre. És així com ho viu quotidianament l’escriptor i antropòleg Joan F. Mira. Com tants col·legues de la seua generació, Mira va ingressar en un seminari però va acabar abandonant els estudis, a Roma, abans de completar la seua formació per a convertir-se en capellà. Molts anys després, quan és ja un ancià savi i escèptic, ha volgut evocar aquells anys de formació en el volum de memòries Tots els camins.

Tots els camins arriba set anys després de la publicació d’un primer tom de caràcter memorialístic, El tramvia groc. En aquella ocasió Mira dedicava pàgines notables a les seues vivències dins la granja familiar -als afores de València-, en contacte directe amb una horta ubèrrima i vitalment magistral. Només la desaparició prematura del seu progenitor precipitaria la seua decisió de seguir una educació religiosa, un canvi radical de vida que el xiquet de 14 anys que l’acceptava no podia saber quines conseqüències acabaria tenint. Com vaig escriure a propòsit d’El tramvia groc : “Al capdavall, el pubis rosat d’una veïneta podia ser -i era!- tan sagrat com el calze que el sacerdot sostenia entre les mans suoroses. I aquesta vivència gojosa resultava tan punyent com les maçades de la vida -la ferida involuntària causada per la mare, la mort dramàtica del pare”.

La mirada un “vell agnòstic”

Tots els camins és, en gran part, la crònica sumària de la peripècia de l’autor pels diferents centres on els atzars celestials el van portar: primer Iecla, a Múrcia, després el monestir d’Iratxe, a Navarra, i finalment la Universitat Gregoriana de Roma. El xaval que, als 14 anys, descobreix gràcies als seus mestres la llengua grega i un projecte personal de santedat és observat, tants anys després, amb la indulgència de la provecta persona en què s’ha convertit, “si és que un vell agnòstic, sentimental i alhora fastigosament i penosament racionalista pot comprendre aquell pobre adolescent embadalit”.

L’adolescent embadalit, però, va atresorant vivències. A Iratxe un dels seus professors l’envisca en una confusa maniobra de seducció. És el mateix que li regala, insospitadament, la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner, i li obre així els ulls a la seua pròpia llengua. Entre els murs ferrenyament benedictins el jove Mira aprén el costum del treball pautat i metòdic i, dècades després, el vell Mira es pregunta si la clausura de tot aquell món “realment significa un avanç cultural, una forma de progrés social, més llibertat civil, i una vida millor, més humana i feliç”.

A Roma, el dimoni, el món i la carn guanyen la partida. Abandona la Gregoriana per la Lateranense i acaba els estudis de filosofia ja fora de l’orde escolàpia. Després vindrà la immersió en la realitat del seu propi país, l’entrada en la política clandestina de l’antifranquisme i algunes experiències laborals extremes (més un primer amor deliciosament frustrat). Entre tot això, l’autor destaca el seu interés per l’antropologia, que li ha permès una mirada vasta sobre la realitat i donar una altra dimensió al seu treball com a escriptor professional.

El conjunt i l’estil de Tots els camins és un poc més desmanegat i desigual que el d’El tramvia groc. La causa probablement és la nombrosa inserció d’altres textos (com ara extensos passatges reescrits de la novel·la El desig dels dies ). Ça i lla, però, emergeix la poderosa prosa de Mira, que no deixa de ser un bagatge final perfectament incitant.