Al seu diari, Witold Gombrowicz diu això del seu compatriota polonès Henryk Sienkiewicz (1846-1916): “Quin geni! És el més gran entre els menors. És un Homer de segona, o un Dumas père. No deixa de ser un elogi, i l’al·lusió a Homer és lícita: Sienkiewicz, premi Nobel del 1905, va assolir reconeixement universal gràcies a les seves novel·les èpiques, la més famosa de les quals és Quo vadis. Els seus relats, en canvi, són força desconeguts.

Les tres narracions que recupera Cal·lígraf van ser traduïdes el 1922, a partir d’una versió alemanya, per Carles Riba, i el llenguatge ric de la traducció, com un bon vi, s’ha tornat encara més gustós amb el temps, sobretot en la peça més reeixida del recull, Bàrtek el Vencedor. En Bàrtek és un camperol polonès del poble de Pognenbina, un home ingenu i submís, reclutat per l’exèrcit alemany per lluitar a la guerra franco-prussiana. És retratat amb una ironia constant: fa el que li manen, repeteix com un lloro les ocurrències dels companys (“Els francesos també són alemanys, però encara més canalles”), participa en les batalles de Gravelotte i Sedan, rep una condecoració i torna al poble, segur de ser un heroi i d’haver-se guanyat l’afecte i la protecció dels alemanys. S’emborratxa per celebrar-ho i canta cançons alemanyes, per a horror de la seva dona, que exclama: “Ja no és un bon catòlic, és un maleït alemany!” L’eufòria d’en Bàrtek es dissipa de seguida, però. Afeblit, ja no pot treballar la terra, i s’endeuta ràpidament. La dona es veu obligada a treballar en lloc del marit; mentrestant, en Bàrtek “es passa tot el sant dia davant la casa, fumant una pipa de porcellana que figura el cap de Bismark amb casc de cuirassers, i contempla l’univers amb aquests ulls ensopits de l’home que no aconsegueix descansar després de grans treballs”.

Ni que sigui en honor d’una pipa tan extraordinària, val la pena continuar llegint la història d’en Bàrtek, de la seva dona Magda i del seu fill Frànek, que un dia arriba a casa plorant perquè un mestre alemany li ha dit “garrí polonès” i li ha pegat. A partir d’aquest moment, en Bàrtek s’adona que els alemanys que l’envolten no faran més que maltractar-lo. Tant és així que acaba desposseït de tot i empresonat; i al final, quan el veiem sortir del poble sota la pluja i dirigir-se, envellit abans d’hora, a la ciutat on ha de complir la condemna, descobrim, perplexos, que algú que fins ara ens semblava només una caricatura, de cop i volta ens commou, i ens fa sentir culpables i tot.