Crítica
JÚLIA BACARDIT

El càntic dels càntics de les afganeses paixtu

'El suïcidi i el cant' de Sayid Bahodín Majruh. Karwan. Traducció de Margarida Castells. 150 pàg. / 15 €

El càntic dels càntics de les afganeses paixtu / GETTY Zoom

El paixtu és la llengua que es parla a la cadena muntanyosa afganesa Hindu Kush i als landais, parelles de versos de nou i tretze síl·labes i rima lliure. En la tradició persa la poesia és sagrada, però el landai no: a diferència dels poemes en dari, que exalten l’amor a Déu, no reflexiona sobre el més enllà. Els landais són sobretot cosa de dones, i la recitadora paixtu analfabeta canta a la curtesa de la carn i del temps per estimar, a la terra envaïda, al marit vell, a l’amant covard. Ho llegim a El suïcidi i el cant. Poesia de les dones paixtus de l’Afganistan, publicat per l’editorial Karwan.

El suïcidi i el desig estan prohibits pel codi d’honor tribal, i al landai la dona clama contra l’ statu quo. Prohibits pels talibans, es reciten sovint d’amagat encara avui, i més de 20 milions de dones entre la frontera del Pakistan i l’Afganistan els canten amb tambors vora del foc o als casaments. Com explica l’editor André Velter al pròleg del volum, la temàtica del landai és l’amor, la mort, l’honor: temes vinculats a la sang. Es reciten com una catarsi, per escapar del petit espantall o marit vell imposat per la família. El suïcidi i el cant, diu Velter, són les dues vies de protesta silenciosa de dones en aparença sotmeses per complet. El landai evoluciona des de la diàspora, als camps de refugiats i al món digital, perquè l’Afganistan acumula guerres. El llibre divideix els landais per cronologia: abans i després del cop d’estat comunista del 78, la presència nord-americana des del 2001 fins ara i la proliferació del poder talibà als àmbits rurals. En els últims landais del llibre el dolor ja no és només el dolor de dona a la societat paixtu: és exhortació a la guerra contra l’invasor, nostàlgia de les muntanyes, plor per l’exili.

Un humanista i la veu de l’espècie

Va ser el poeta afganès Sayid Bahodín Majruh qui va fer possible aquest llibre. L’editor André Velter el va conèixer en un aeroport de províncies. Bahodín és el recopilador dels landais i el seu traductor del paixtu al francès, llengua des de la qual Margarida Castells ha fet la traducció catalana. La figura de Bahodín és paradigmàtica: amant del seu país i la seva cultura, enemic dels fanatismes. Exiliat arran de la invasió soviètica i actiu des del veí Pakistan, el van assassinar poc abans d’entregar totes les traduccions. Hereu de la tradició persa, l’islam sufí i la il·lustració diderotiana, el dia que el van matar l’Afganistan es va enfonsar una mica més. Tot i així, la seva tasca humanista ha donat fruits. El suïcidi i el cant sorprèn per com palesa la universalitat del desig i de la seva expressió artística formal fins i tot al marge d’influències culturals externes: els amants afganesos també s’acomiaden a l’alba; elles també posen malnoms als marits i canten al desig, a la lluita pel dret a existir i gaudir, a viure a les muntanyes que són casa seva.

Aquest petit gran llibre demostra que elles sempre han creat, sota pena de mort, des de la llibertat de l’art. El cant els permet sortir de les cotilles vitals, i no només canten en una llengua remota que en molts casos no saben escriure, sinó que cantant fan literatura universal, punyent com el Càntic dels càntics bíblic. El suïcidi i el cant ens recorda que, per damunt de tot, la literatura és la veu de l’espècie.