CRÍTICA

La caiguda a l’infern d’una ‘flâneuse’

'Bon dia, mitjanit' de Jean Rhys. Minúscula. Traducció de Dolors Udina. 208 pàg. / 18 €

La caiguda a l’infern 
 D’una ‘flâneuse’ / THREE LIONS / GETTY Zoom

Les flâneuses són la versió femenina del passejant sense rumb per la ciutat moderna, la persona que busca i troba tot perdent-se, una figura que va néixer al París del segle XIX gràcies a Charles Baudelaire i que encaixa del tot amb la narradora de Bon dia, mitjanit, que fa tot el contrari del que es proposa: “L’important és tenir un programa, no deixar res a l’atzar, res de buits. No arrossegar-te sense rumb amb discos barats de gramòfon rondant-te pel cap”. Visita bars i habitacions barates d’hotels de París com qui torna a la casa on va ser feliç de jove i la recorre de dalt a baix, obrint i tancant amb força portes, finestres i armaris, per provar de reviure el passat a través del present. Evidentment, no ho aconsegueix, però això no és el que importa en aquesta història.

L’escriptora Jean Rhys (1890-1979) era nascuda a Dominica però va viure tota la vida en una Anglaterra que odiava, amb totes aquelles convencions i normes socials, i aquell clima. Va escriure quatre llibres i després va desaparèixer durant tres dècades, i només la dramatització a la BBC de Bon dia, mitjanit va aconseguir que la localitzessin i la rescatessin d’un pou d’on sortiria triomfant, escrivint la que és la seva novel·la més coneguda, L’ampla mar dels sargassos, ambientada al Carib i protagonitzada per una dona aparentment boja, una revisió d’un personatge de Charlotte Brontë passada pel filtre postcolonial.

Sasha també sembla que no estigui en possessió de totes les facultats. És una dona que s’ha fet gran i que pateix per un amor antic. El que aconsegueix l’estil el·líptic, discontinu i fragmentari de Rhys, deutor de les tècniques que havien inaugurat Virginia Woolf, James Joyce i tots els escriptors que els anglesos anomenen “modernistes”, és fer el retrat d’una caiguda als inferns tot reproduint la pèrdua progressiva de consciència (i l’entrada en una de nova) que dona l’alcohol, perquè aquesta és una de les grans novel·les sobre l’alcoholisme que ha donat la literatura, i no n’hi ha pas poques.

Una literatura èbria

L’ebrietat és un estat que pot definir moltes manifestacions artístiques: una literatura èbria és aquella en la qual les paraules es trastornen, el temps i l’espai es dilaten, i on les atmosferes es fan fuliginoses, exactament com passa als dos París que combina Jean Rhys al llarg de la novel·la: el dels anys vint on una parella d’acabats de casar viu l’apogeu i el final de l’amor, i el de quaranta anys després, on la dona sola s’arrossega per bars, cocteleries, sales de festes i sobretot hotels de mala mort, amb un aspecte fràgil però una llengua viperina i una ment que no para de parlar-li. Aquesta veu és un prodigi literari, perquè és la que marca el to de la novel·la i ens acompanya i ens fa de guia al llarg de la lectura, que és complexa perquè la vida també ho és, sembla que ens vulgui dir Sasha, que tan aviat escolta històries tristes de borratxos com ens explica una escena entre un home i una dona en una habitació d’hotel d’una sordidesa inoblidable.

Una protagonista que a vegades està desperta i a vegades somia, que a vegades segueix al joc als gigolós que es pensen que és una vella rica i a vegades plora desconsolada i sola: tot li serveix a Rhys per descriure la inestabilitat i la por que comporta el pas de la joventut a l’edat madura, l’exclusió de la societat d’aquelles que fracassen, les mentides que relatem als altres i a nosaltres mateixes per sobreviure: la fragilitat de les flâneuses, que encara que facin el mateix que els flâneurs, pateixen el doble.